- Josep Mas feia cara de bon nen, però amagava un esperit rebel Foto: EL PERIÒDIC
–Pregunta obligada: ¿bon nen o trapella?
–Les dues coses. Vaig tenir èpoques de tot: en una primera època, quan era més petit, era més tranquil, més mesurat. Però als 12 o 14 anys, quan vaig anar a estudiar al Col·legi Janer, vaig ressorgir, va sortir una part meva més rebel.
–Pregunta obligada: ¿bon nen o trapella?
–Recordo que un any no vaig aprovar res. Dels 12 als 14 anys devia aprovar una o dues assignatures, però és que no feia absolutament res. Els més gamberrets formàvem un grupet…
–¿Era del grup dels gamberrets?
–Sí, en aquella època sí. També ens ficàvem amb algun mestre que no ens queia bé… Però això va ser només una època, eh? Després vaig tornar al bon camí. Em sembla que era més divertit quan no era tan bo…
–¿Li sap greu haver tornat al bon camí?
–No. Després sempre he navegat entre les dues aigües. Sempre he estat una mica rebel, una mica arrauxat. M’agrada ser responsable, però no seriós. I sempre que puc, m’agrada jugar.
–¿A què jugava de petit?
–Al Sant Ermengol, jugava a les bales. Vaig créixer ràpid i, de seguida, vaig començar amb els esports: bàsquet, vòlei… En canvi, l’esquí mai no m’ha atrapat. Preferia els jocs d’equip. I vaig fer molts anys taekwondo. En vaig aprendre molt, de les arts marcials: a conèixer el rival, a controlar l’agressivitat, a saber fins a on pots arribar… Darrere de les arts marcials, hi ha tot un camí de coneixement i autoconeixement.
–¿I fora de l’escola i de totes aquestes activitats?
–Llavors Andorra era molt diferent, era més salvatge i més bonica. Hi havia moltes zones de bosc i, amb els amics, quedàvem per anar a la muntanya, a explorar camins… També va haver-hi una època en què la banda, els Escaldencs de no-sé-què, anàvem junts a tot arreu i portàvem la mateixa caçadora, de color negre i blau marí. Ei, però érem bona gent. Gamberros, però molt sans! Anàvem a la discoteca i, fins i tot, havíem organitzat algun concurs de ball.
–Una mica John Travolta.
–M’hagués agradat ser-ho, la veritat és que sí. Però en aquells moments (riu) em faltava el sex appeal. Em faltava ser una mica més atrevit amb les noies. Però és cert que, quan va sortir Grease, tots estàvem encantats i volíem ser com el Travolta. I per això va sortir el tema de la banda i la jaqueta.
–¿I el pentinat?
–Doncs el que recordo és que una vegada em vaig pentinar com el Cruyff…
–¿Com el Cruyff?
–Eren els meus ídols: John Travolta i Johan Cruyff. Quan va fitxar pel Barça, és clar. Tot i que reconec que aquell pentinat no em quedava gaire bé.
–Culer des de ben petit.
–El meu pare em portava a veure el Barça al Camp Nou i, fins i tot, el vam anar a veure a las Palmas de Gran Canaria, a Madrid… Estava enamorat del Cruyff: era algú amb personalitat, amb trempera… Admirava aquella imatge de triomfador.
–¿Algun llibre, conte o còmic?
–L’hàbit de la lectura el vaig agafar més endavant. El que sí que llegia eren còmics… Com a conte, encara fos de dibuixos animats, em va marcar el Marco, i també la Heidi.
–¿Quins còmics llegia?
–Els de la Marvel. L’Spiderman i El capitán América eren els que més m’agradaven. Sobretot l’Spiderman, i és ben curiós perquè tinc fòbia a les aranyes.
–¿Algun grup de música?
–¡Els Bee Gees! Amb un amic els imitàvem… Jo feia la veu greu .
Per a més informació consulti l’edició en paper.
