PERIODISTA
En pocs dies dic adéu a dos grans mestres en el món del periodisme. Josep Pernau era el professional del carrer,capaç de fer qualsevol tipus de feina perquè dominava tots els estils. Ara lamento la mort de Javier Pradera, el periodista de taula, biblioteca i pensament que sempre va saber estar en el seu lloc en els moments difícils que ens ha tocat viure en el final del segle XX i l’inici del XXI. Amb el primer vaig tenir una relació personal i directa de la qual va sortir una gran part de la meva formació i vocació professional. Amb el segon només l’oportunitat de parlar un parell de vegades amb ell, les suficients per reconèixer la sensibilitat política, humana i filosòfica que també tenia el seu amic Jorge Semprún. Ell representa un periodisme en el que el pensament és el primer objectiu i la seva curiositat no la troba al carrer, sinó en el seguiment, des de la taula de redacció, dels fets i accions en el temps que ell es dedica a analitzar amb profunditat, gràcies al cúmul de saviesa del que era depositari.
La meva generació va alimentar-se intelectualment a través dels llibres d’Aliança Editorial, de la que va ser el responsable, com també del Fons de Cultura Econòmica. També de la premsa i concretament d’aquells periodistes que s’implicaven en les realitats del temps fent front a l’ordre establert. Aquí entra la capacitat il·limitada de Pradera, sobretot com articulista i editorialista. Era una persona amb dignitat al servei de la política, però en funció d’aquesta de la raó en societat. La seva màxima era: El bo deixa de ser-ho si s’imposa sense consens. Una màxima a tenir constantment gravada en els nostres dies. Un comentari és sobretot curiositat pel que passa, perspicàcia per treure un sentit i un cert pudor per tractar el tema amb dignitat. En aquest aspecte va ser un mestre. El més important de la seva trajectòria és com a editorialista. Aquí sí que, encara ara, m’agradaria molt arribar a una part, per petita que sigui, del seu magisteri. Una editorial sempre és difícil. Primer perquè és anònima, no porta nom. O sigui que sent tu qui escrius no ets tu del tot, sinó el que pensen els teus lectors. Has de saber reflectir la personalitat del mitja on treballes i el seu pensament. Mai és fàcil i menys ara, en un món periodístic a cavall del paper i la xarxa social. Aquest mestre ens diu adéu quan més el necessitàvem. El trobarem a faltar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
