PERIODISTA
Resseguint l’inici de la campanya electoral comunal des dels diferents campanars del país, podria semblar que tot és igual i en canvi és molt diferent. Diria que aquesta vegada és quan més s’aprecia. Juan Benet deia que el destí no existeix i és el caràcter el que decideix. ¿Quin caràcter? El personal i a la vegada el de cada ciutadà. Però aquest caràcter està en aquestes primeres hores esmorteït. Somriures a les fotos de família dels grups que es presenten, mostres tímides de solidaritat entre els ciutadans que es troben enmig de l’espectacle, però no es percep ara mateix un estil que marqui ni una identitat comunal que sigui massa diferent a la resta. A força de voler ser originals estem acabant portant tots el mateix uniforme. Un descontent per part dels que aniran a votar i un desig clar i definit de cadira en qui es presenta. Si les coses surten malament es culparà a la crisi, però convertir als damnificats en els culpables de la mateixa, traspassant la prima línia vermella moral és un joc molt perillós. Aquest moviment cada vegada més fort d’indignació, que no vol dir absència de comprensió per les coses que passen, hauria de ser estudiat a fons per saber treure les lliçons permanents. Molts ciutadans a les xarxes socials expressen opinions molt vàlides, altres demostren el seu elevat índex d’acidesa i en molts casos de desconeixement. Existeix la revolució dels que parlen i la revolució de la bilis per part dels que només criden. El gran avantatge de la ignorància és que permet l’alegria davant del descobriment. Apostaria ara mateix perquè sapiguem tots descobrir el que de veritat importa, que no és precisament el que es mostra.
Voldria poder diferenciar de cada candidat la seva dosis de responsabilitat col·lectiva, de l’egoisme personal d’aconseguir un poder i una influència a nivell personal. Els candidats –alguns– no estan per donar exemple, sinó perquè se’ls deixi tranquils fer el que volen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
