- Olga Adellach, amb vuit anys, al pati de Casa de la Vall Foto: EL PERIÒDIC
CONSELLERA GENERAL DEMÒCRATA. L’afició per la muntanya li ve de ben petita, igual que la passió per la política.
–¿Era bona nena o més aviat trapella?
–Bona nena.
–No havia trencat mai un plat.
–No dic això, però era una nena responsable i bona estudiant. Alguna trapelleria sí que havia fet, però no moltes.
–¿En recorda alguna?
–Coses típiques de la canalla, com ara trucar el timbre d’una porta i amagar-se.
–¿Amb qui jugava? ¿Amb la seva germana?
–Jugava amb la meva germana, però ens portem bastants anys –cinc anys i mig– i llavors jugava també amb altres nens. Curiosament, el nom –Gemma– li vaig posar jo. Recordo que la padrina de bateig va dir que això no s’havia vist mai, que fos la nena de cinc anys qui decidís el nom.
–¿La padrina potser estava una mica gelosa?
–Potser sí, en el bon sentit.
–Diu que era una nena responsable i que treia bones notes. ¿Es portava bé amb els seus companys?
–Sí, m’hi portava bé. És cert que alguna vegada em deien que era una empollona, però suposo que és normal.
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–Vaig néixer a Andorra la Vella i vaig estar molts anys al barri antic. Al barri antic, anàvem amb patins, amb monopatí, amb bicicleta… Recordo que vaig aprendre a anar amb bicicleta de dues rodes al pati de Casa de la Vall. I els caps de setmana anàvem a la Cortinada o a Llorts. A l’hivern, anàvem amb trineu pels prats de la Cortinada. I recordo també una bassa a les Salines que a l’estiu era un estany de granotes i a l’hivern, quan es glaçava, aprofitàvem per patinar-hi. El que no sé és com no es va trencar mai… Però per sort no es va trencar.
–¿I a l’estiu?
–Ajudàvem la meva família als prats i recordo baixar d’Arcalís en un carro ple d’herba tirat per una mula. Són molt bons records que guardo d’aquella època.
–Veig que li agradaven les activitats a l’aire lliure.
–Sí, sempre m’han agradat. Els millors moments que recordo són quan anava a la muntanya amb elmeu pare. Hi anàvem molt sovint, gairebé cada cap de setmana, i ens estàvem vuit o deu hores caminant. Em deia: «Avui anem a l’Angonella». Però quan arribàvem, seguíem pujant crestes i donàvem tota la volta. A més, tenia dos oncles que era transhumants, pastors d’ovelles, i molts diumenges els anàvem a veure.
–Coneix molt bé les muntanyes d’Andorra.
–Conec molt bé les muntanyes d’Ordino.
–¿Algun llibre o algun conte?
–Llegia molt el Tretzevents i el Cavall Fort, i també llegia novel·les, contes… La meva mare m’havia de tancar el llum al vespre perquè deixés de llegir i em posés a dormir. Recordo El tercer ojo, de Rampa, i un llibre que m’ha marcat molt sempre és Pels camins pedregosos de la política, que és del meu oncle Bonaventura Adellach. Em passava hores i hores parlant d’Andorra amb el meu pare i li feia moltes preguntes. Ell tenia molta visió de futur i jo tenia molt interès. Suposo que és a ell a qui li dec l’interès per la política i per Andorra.
–O sigui que ja hi havia una vocació.
–Sí, ja de ben petita. Som dues germanes. La meva germana no tenia aquest interès i, en canvi, jo no parava de fer preguntes. El meu pare em deia, fins i tot, que de vegades em feia molt pesada.
–¿La pràctica política, li deixa temps per anar a la muntanya?
–Encara és el que més m’agrada, anar a caminar per la muntanya. És la meva vàlvula d’escapament.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
