- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
Ens ho van posar difícil, els funcionaris, amb aquesta estupenda ocurrència de declarar Xavier Altimir persona non grata. I tot, per dir clar i català el que tants pensen però callen. No pas nosaltres, ep, sempre al costat del sacrificat civil servant local, espècie justament protegida: ¡no se’ls ocorri ara disparar al pianista! Un brindis al sol, en fi, perquè exactament, senyors funcionaris, ¿quines funestes conseqüències tindrà per al president dels empresaris el sonor títol de persona non grata? ¿Dispensaran el mateix tractament protocol·lari a tothom que aixequi la veu contra ses senyories?
Ens ho van posar difícil, dèiem, i Altimir tenia molts número per erigir-se en prota de la setmana. Però li teníem reservat de feia dies aquest raconet a Dolors Cabot, i complirem la nostra promesa abans que la seva estrella declini definitivament. S’ho mereix, perquè la crònica moderna no recorda un cas tan acabat, tan perfecte, tan rodó, de traïció política. Ja saben: consellera liberal amb la mosca rere l’orella que accepta sense gaire convicció de substituir Mònica Bonell a canvi, diuen, d’unes vagues promeses d’encapçalar la llista demòcrata a les comunals. Arribada l’hora de la veritat, l’aparell del partit es fa l’orni, mira cap al costat, es treu Josep Mandicó de la màniga i ui, ai, Cabot acaba sola, fané y descangallá, buscant a dreta i esquerra aliats més que improbables, i deixant anar de passada i per aliviar-se –es comprèn– uns exabruptes tan incorrectes com la perla d’Altimir. Per resumir: que DA la va descavalcar de la llista per dona, per forastera i –ehem– per no tenir la pota prou negra per als elevats estàndars canillencs. No sona gaire contemporitzador, la veritat, però reconeguem-li també el valor –o la temeritat– d’haver dit en veu alta el que molts –no pas nosaltres, ep– pensen i callen. Una altra cosa és si diria el mateix –que la castiguen per dona, per forastera i per pota grisa– si els seus excommilitons li haguessin fet lloc a la llista.
Amb aquest gripau encara al pap, Cabot va trobar l’ànim –i el sentit de la responsabilitat– de fer-li el joc a Casadevall. Però el cert és que el refranyer català en té un, per a casos com aquest: «Cornut i pagar el beure». En la línia, com es veu, d’aquelles formes exquisides que la tropa de Martí pretenia aportar al ring polític nacional. Mirem-ho pel costat positiu: Cabot té un lloc a la història universal de la traïció política, al costat de Juli Cèsar i si se’ns permet el salt mortal. ¿El Brut canillenc? Facin joc.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
