- Foto: NOE
Fa temps que observo una especial preocupació per la nostra única televisió. Certament els problemes d’ATV són importants i és una de les patates calentes que té el Govern actual, cara al seu futur. Al llarg de molts anys els diferents governs han fet realitat la frase «la televisió de tots és la meva». Sota aquesta bandera s’han fet moltes accions per deixar ben clar qui era l’amo. Naturalment els errors, en molts casos, s’han produït un rere l’altre i han provocat una situació de colonialisme informatiu, per una part, dèficit econòmic per una altra i concessió de privilegis a molts directius amb uns contractes sobredimensionats i unes prerrogatives difícils d’entendre, sobretot si es fa una comparació amb els sous dels professionals de a peu, que han de fer mans i mànigues per tirar endavant una feina amb un sentit professional que –malgrat puntuals excepcions– es pot considerar èticament acceptable, informativament amb resultats d’audiència satisfactoris i una programació manifestament millorable, però que depenia del resultats establerts pels directius. L’ofici de periodista té un paper que complir amb la societat i una responsabilitat amb la ciutadania, que no pot lligar-se exclusivament amb la rendibilitat i l’audiència. Si parlem de televisió publica no es pot parlar únicament de diners. Una de les injustícies que genera l’actual sistema de televisió es xifra en el fet d’establir comparacions –sempre odioses– en termes d’èxit amb productes completament heterogenis. Per això cal diferenciar.
Si volem parlar d’ATV –la nostra, malgrat que alguns considerin que és d’ells– hem de tenir una perspectiva més ampla i una mirada professional la més exigent de totes. ATV és una televisió pública, perquè necessàriament ha de ser nacional i no amb un criteri excessivament localista com alguns pretenen. No vull dir amb això que es practiqui un «gegantisme» –patit en diferents èpoques–que aboca a una gestió econòmica amb la fallida com a final de trajecte. El Govern ha de solucionar el problema de la nostra televisió, com molts altres que té el país, però tenint molt present els fins i els camins.
En primer lloc ha de tenir com a primera funciò la independència. Recalco la p de pública, o sigui de tots. Només tenint clar aquesta funció podem diferenciar les finalitats. Són tres els objectius: Una programació de qualitat culturalment parlant,uns serveis informatius rigorosos i plurals, i àmplia oferta en programació. El Govern ha de tenir clar que ATV és un servei al país i no al Govern. La gran pantalla del país es la nostra televisió i de la mateixa manera que estem representats en organismes internacionals, també ho hem de fer dins del món audiovisual. A la vegada la televisió ha de ser una eina interna de coneixement de país, cohesió social i expressió de la realitat nacional. Cal no confondre interessos privats amb la realitat. Deia Orwell que si la llibertat serveix per a alguna cosa és per dir-li al poder allò que no vol escoltar. I això, refermo jo, només es pot aconseguir amb una televisió pública al servei del poble i no d’interessos privats per molt democràtics que puguin ser.
Naturalment la pregunta mercantilista és: «¿I això com es paga?». Amb un pressupost adequat a les necessitats, que permeti fer més per menys. Penso que els professionals de la televisió entenen molt bé el missatge. Sobren alts càrrecs o llocs inventats artificialment i manquen periodistes i tècnics responsables de que la nostra –de tots– televisió estigui compromesa amb la societat i sigui el mirall en el que reflectir-nos, complint una funció social i de país. Molts serveis públics necessàriament han de ser deficitaris en part, perquè la seva rendibilitat és immaterial, però molt important i necessària.
Preocupa que els professionals de la comunicació vulguin tancar –o fiquin pals a les rodes– a un mitjà de comunicació. Si som capaços de tenir una àmplia oferta privada, costa entendre que no es pugui mantenir un mitjà públic.
Busquem solucions i segur que en trobarem moltes i de molt diferents. Però no tanquem portes. Aquest no és un problema polític ni econòmic, sinó professional. Els que estimem el nostre ofici tenim l’obligació d’aportar els nostres coneixements a una causa justa. Ningú dubta que s’han de fer retallades. Repeteixo que no queda altra remei que fer el mateix amb menys, dins naturalment d’uns límits. Els mitjans de comunicació no demanem subvencions com fa la resta de personal. Potser és el moment de configurar un mapa de la comunicació del país en el que cadascú ocupi el lloc que li pertoca i que el repartiment sigui just, equitatiu i equilibrat. Però en la cartografia que es faci la televisió pública ha de ser-hi. En altre moment tocarà parlar dels mitjans privats.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
