Tertúlia amb una família amiga al capvespre. Parlem de tot i de tots. Són d’aquelles persones que encara confien en el valor de la paraula. En un moment em pregunten que és una columna. Penso la resposta i, al final, la defineixo com un pensament d’instants. Una columna periodística és, per tant, els molts moments en la vida d’una jornada en la que et defineixes per alguna cosa. Primer penses en les paraules i seguidament en allò que es desitja dir, es desdoblega o fuig si no ho captes a l’instant perquè, en cas contrari, es precipita i es perd. Pensar instants té el problema de no tenir un sistema de referència com no sigui la pròpia mirada. Per això escriure una columna és tan apassionant i perillós a la vegada.
Si analitzéssim els instants de la passada setmana possiblement tindrien un nom propi: Papandreu. Ha tingut el seu moment de glòria definit per uns com a piròman i per altres com a irresponsable. La realitat europea es torna cada vegada més surrealista i l’oblit és l’arma principal de la immensa manipulació tramada pels poderosos d’avui dia. El surrealisme –ho diu l’escriptor i comentarista polític Sami Naïr– significa que aquesta crisi provocada per un capitalisme especulatiu es resol sota la dictadura dels mercats financers i amb la complicitat de tots els Governs. El primer ministre grec suscita en carn pròpia la lluita entre els requeriments dels inversors i les opinions dels ciutadans en un conflicte que no se soluciona i per això la inestabilitat es provoca a cada moment. Els països han de créixer per tornar els deutes. I això que fa molt de temps alguns defensem no es veu que es vulgui fer. El G-20 parla ara d’inversions en els països sense problemes. No fixen dates ni objectius. Mentrestant els països amb problemes pateixen una política d’ajustos , sense cap altra estímul. Per això fracassen
La definició d’aquest instant la podríem trobar en els versos de José Hierro: «Qué más da que la nada fuera nada/después de tanto todo por nada».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
