Guarda tots els principis per la que va ser creada en tradició, religiositat, fons antropològic i sentiment arrelat a moltes persones andorranes. Però si es compara el tipus de celebració d’ara al de fa uns anys, pot semblar el mateix, però no ho és. I això malgrat els esforços sempre lloables de mossèn Ramon de Canillo que és l’ànima del santuari –molt diferent a l’antiga ermita que es va cremar– buscant tots els al·licients necessaris perquè la commemoració arribi a l’ànima de tots i no al sentiment de festa col·lectiva, cada vegada més oficial. No estic en contra de la jornada, tot el contrari, però penso que hauríem de festejar-la d’acord amb les realitats actuals i per tal de millorar el nostre sentiment de país.
Penso –és molt probable que estigui equivocat– que l’església actual ha deixat el camí que conduïa a l’humilitat de Natzaret i dirigeix els seus passos cap a Roma i la fastuositat vaticana. Aquest estiu hem pogut comprovar, molt a prop de casa nostra, la millor definició de la religió com a espectacle. Sé que en parlar així entro a formar part de la llista de desqualificats per molts jerarques de l’Església. És igual. A qui així es va definir els recordo que la jerarquia eclesiàstica, en el últims temps, és de les institucions menys valorades, malgrat la seva tendència a sortir al carrer, després de molts anys de no moure’s de les esglésies, que ara estan cada vegada mes buides. Que ningú pensi que això és anticlericalisme, sinó manca de confiança de que qui pot des del seu púlpit només parli del que l’interessa a ells, sinó també dels problemes dels homes i generi confiança. ¿De quina manera? Rebutjant els plantejaments allunyats de la societat i oblidant aquesta excessiva preocupació per una política concreta i no general, que a tots arribi.
Recordo la frase de Les memories d’Adrià quan diu: «Quan els déus ja no existien i Crist no havia aparegut, es va viure un moment únic, des de Ciceró fins a Marc Aureli, en que tan sols estava l’home». Les religions en molts aspectes l’han arraconat després, dominant el seu esperit . Guerriller del greuge i defensor militant de la vida que somnia en forjar una nova realitat, sobre les runes d’un món fallit, voldria que aquesta Diada reflectís una mica aquesta situació actual.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
