Aquest cap de setmana ha estat la celebració màxima de la cultura del foc. Aquest element que forma part directa de la creació del món i que encara ara ens mostra els seus efectes –en poc temps hem comprovat molts focs solars– reviu de manera popular en una tradició que es remunta a l’antiguitat dels temps. La cultura del foc mediterrània es produeix en paral·lel amb el raig boreal de llum del nord. Ells tenen el fred, nosaltres la calor, però la llum d’un i altra marca el pas dels dies i l’esdevenir de la pròpia vida. Al cercle polar el dia s’allarga i dins de poc serà a l’inrevés i la nit ocuparà pràcticament tota la jornada. Entre la mediterrània el fenomen és invers, hem passat el dia mes llarg de l’any i ara anem a menys. El foc comença a cremar les pròpies hores de la nostra subsistència.
M’agrada la nit del foc pel que té de simbòlica. També pel seu rerefons. És aquella jornada en què ens desfem i destruïm tot allò que ens fa nosa. Sana acció aquesta que hauríem de practicar més sovint. Si de veritat creméssim sempre el que ja no val, sabríem valorar més el que tenim i sobretot el que cal conservar. Un rampellada a l’any per cremar-ho tot pot obligar a destruir moltes coses que haurien de perdurar. Sempre he cregut que les grans guerres s’han fet a l’estiu com a fruit d’una febrada de calor mal digerida.
En època de crisi com la d’ara, seria bo veure què podríem llençar al foc i quines coses cal salvar de la foguera. Penso, però, que no estem per la labor i a la vista estan els resultats. La festa de Sant Joan és de tots i per a tots. Però l’endemà, com molt bé canta Joan Manuel Serrat «cadascú és cada qual» i tot torna a ser el d’abans. Només queden com a record les cendres. Obituari d’una vida mancada de transcendència i massa donada a la bruixeria, que no pas a l’intel·ligència. És la cultura del foc en contraposició a la de la llum.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
