- IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR
Feia temps que buscàvem Max Frisch com desesperats per tota Andorra. Sabíem que estava passant un any sabàtic a les Valls, però el seu parador concret era una incògnita. Vam contactar-lo per correu electrònic i com a única i lacònica resposta vam rebre un «aquí on sóc jo no plou». Tenint en compte que l’únic lloc lliure de pluja en aquell precís moment era la Coma de Ransol ens hi vam adreçar. Frisch, com a bon suís, estava assegut en una pedra, amb un barret tirolès, devorant caramels Ricola, mirant atentament el rellotge i comptant bitllets de banc.
–IA: Andorra era com se la imaginava?
–MF: Me la imaginava més aterradora, més fosca i més propera a la imatge que la fonètica que el seu nom suggereix. Però no em vaig aturar mai gaire a imaginar-me l’Andorra real, per mi només era un símbol.
–AG: Però ara ha vingut a veure l’Andorra real ¿per què no ho va fer abans d’escriure l’obra de teatre?
–MF: És que va ser precisament després d’escriure la meva obra de teatre que vaig començar a pensar en l’Andorra real. Vaig rebre alguna resposta des de les Valls, d’algun lector de la meva Andorra i em vaig adonar aleshores que Andorra existia, que estava habitada per persones de carn i ossos, amb passions si fa no fa com les meves. Vaig prendre consciència que jo els havia posat una etiqueta a sobre, creant una Andorra imaginària…
–IA: Una Andorra que s’adiu poc amb la realitat…
–MF: Bé, potser no tan poc, perquè les situacions que hi descric es poden esdevenir a Andorra, a Suïssa o a qualsevol altre lloc. Però és que, a més, la influència va en els dos sentits: jo li vaig posar una etiqueta inventada a Andorra, però també la meva invenció va quedar contaminada pel nom d’aquest país. Han de saber que el nom fa la cosa.
–AG: Només estem parlant d’una obra de teatre.
–MF: Sí, però coneixem el passat gràcies a l’art i l’art, afortunadament, no ens ha dit mai la veritat. D’aquí molts i molts anys, quan Andorra hagi deixat d’existir. No l’Andorra geogràfica, sinó l’esperit d’Andorra, com també Grècia o Roma van deixar d’existir, arribarà un moment en què no se sabrà si la meva Andorra era inventada o no. Quedaran Les Valls desitjades d’en Sergi Mas, l’Andorra de Morell i Peruga… i també la meva i el que d’Andorra se sabrà en els segles que encara han de venir serà una barreja de tot plegat.
–IA: De Roma també sabem el que ens deia Titus Livi, no només Virgili.
–MF: Sí, però Livi era tan o més fantasiós que el poeta de Màntua. La gràcia dels historiadors clàssics és aquesta, que ens presenten creacions fantasioses sota l’aparença de fets. En qualsevol cas, història i literatura sempre es barregen en l’imaginari popular.
–AG: Però si volia barrejar història i literatura ¿per què avisa al pròleg que la seva ‘Andorra’ no té res a veure amb l’Andorra real?
–MF: Precisament per això, perquè la gent és molt desconfiada i sovint actua per psicologia inversa. Si jo no hagués fet l’advertiment al pròleg tothom hagués pensat que la meva Andorra era una simple invenció d’un escriptor suís a qui agradava com sonava el nom d’un país del qual no en sabia absolutament res. En parlar de la meva obra, tothom hauria remarcat que entre l’Andorra literària i l’Andorra real no hi havia paral·lelisme possible. En canvi, si ja era jo qui ho deia, si era jo mateix qui s’excusava, sempre quedava lloc per a la sospita o per voler-se fer l’original –com fan vostès ara– intentant trobar alguna relació entre la meva invenció i la seva realitat.
http://lacontraportadadelsdivendres.blogspot.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
