Josep Enric Dallerès (1949) és un dels primers escriptors andorrans amb una constant dedicació a la literatura. Autor de 33 poemes (1974), obra mítica per la seva aparició en una remarcable data quant a les primerenques i modernes lletres del país, ha vingut conreant fonamentalment la poesia, encara que també ha fet incursions en la novel·la i en la literatura per a infants.
Dels poemaris de Dallerès, Amic (Escaldes-Engordany, Maià, 1987) és potser aquell on els límits entre poesia discursiva i visual s’esvaneixen, fins al punt que una lectura no determinista de les primeres seccions del volum ens fan pensar en un llibre d’artista a duo, més que no pas en un poemari clàssic.
Amic podria ser un recull de versos amb algunes il·lustracions, però l’efecte que produeix és tot el contrari: bé el d’un llibre de dibuixos amb un gotim de versos, bé el d’una peça en comú entre Josep Enric Dallerès i l’artista català Artur Duch (1951), qui signa la part visual del poemari, tot i que aquesta és de vegades preeminent i la literària és indestriable de les imatges i, més important encara, de les pàgines en blanc.
Amic, formalment, podria considerar-se un poemari de múltiples lectures, o almenys amb diversos blocs a dintre, els quals fins i tot serien llavor de textos independents. D’una banda, en formaria un, de llibre, aquesta composició conjunta Dallerès-Duch de poesia visual; d’altra, un altre bloc el conformarien els vint-i-tres poemes finals, des d’»Amic / de jocs de l’hora tendra» (p. 51) fins a l’últim del poemari, «Amic / quin mot tan clar» (p. 75). La cançó «[Com un arbre creixent]» resultaria un afegitó a mode d’interludi. Però entre aquestes dues estructures, que no són diacròniques, sinó sincròniques, hi ha tot un teixim de poemes, dibuixos amb poemes, una partitura, una cançó, poemes incrustats en il·lustracions com si fossin la frase que pronuncia el personatge dibuixat, al·lusions a l’amic, la mar, la barca i l’alba, amb l’allau de connotacions que alliberen aquestes paraules… Mirant-lo així, formalment, Amic és un text complex, i on l’aspecte abassegador i tal volta caòtic comparant-lo a un poemari tradicional, ve compensat per una estructura que, tot i no estar explicitada, amara el llibre.
Per sota d’aquest magma creatiu, Amic és clarament un poemari programàtic, i amb tres seccions ben delimitades. Tot i així, abans del primer bloc, la veu lírica ens revela el sentit que per a ella té la paraula «amic». Ho fa en el poema d’obertura: «Ets l’altre jo / amic (…) / siguis home, / siguis dona, / siguis casa» (p. 5). L’amic no és només l’amic, sinó un mot el significat del qual ha d’expandir-se, i de fet així ocorrerà.
La primera secció (pp. 7-31) la dedicarà el poeta al desig eròtic, al vessant carnal de l’amistat/amor. Dallerès ens col·loca en l’adolescència de la veu lírica: «Vaig deixar els divuit anys / de la casa dels pares, / l’insuportable enuig» (p. 10), però aviat començarà una particular davallada als inferns: «Cercava? Ho sé encara? (…) Nous carrers, nova gent» (p. 13); i a l’àmbit de l’erotisme: «Cercava, delejava, / amb boca famolenca / enyorats pits de dona» (p. 15). Tanmateix aquesta primera secció de desig sexual s’acaba amb una pàgina-poema-il·lustració: «Pou abissal / el brollar de records / de tota una vida!» (p. 17). És a dir, a la veu lírica no li aprofita la part carnal de la seva noció d’amic (amiga), i fuig, després d’una pàgina en blanc (p. 18), tot encetant una nova senda: «Nit d’insomni (…) cursa (…) per carrers (…) un moll de gran ciutat (…) portal negre». Aquesta secció de brevíssims poemes remata amb un poema en bucle «[Matins freds matins humits]» (p. 27), amb una mena de cançoneta, i amb una constatació: «Ben prompte / Tots / Sols / Som // 1(…)» (p. 29). El punt final, però, el remarca una nova pàgina-poema-il·lustració: «Visions esgarriades…» (p. 31), amb el qual la veu lírica dóna per conclosa la secció «esgarriada» de l’amistat.
El segon bloc del llibre té les referències més clares a la poesia trobadoresca de tot el volum: «Quant fràgil la barca» (p. 35), «Làbil instant / que fuig a l’alba» (p. 38)… i correspon a un espai de cants d’amor, però sobretot de desamor. L’amistat no és sexe, ho hem sabut; però l’amistat que duu a l’amor també desapareix. Què és l’amor per a la veu lírica?: «Estimar: no dir res / car manquen paraules / per dir el sofriment» (p. 41).
Davant d’aquesta acceptació, en la tercera i última part, el poeta tendirà a un concepte d’amistat englobador: «(…) la gran força / de tolerància i pau» (p. 67); el «(…) desig de vèncer / la ignorància, la por» (p. 69); «surcant mars d’esperança» (p. 71). Aquesta darrera secció és la de llenguatge més tradicional i fins i tot prosaic (els exemples que hi dono en són mostra), allunyada de l’arravatament del principi.
Josep Enric Dallerès és un nom fonamental de la poesia andorrana del segle XX. Els seus llibres són de lectura necessària per conèixer la situació de les lletres del país durant els anys, diguem-ne, d’«enlairament» literari, aquells quan el desig era més fort que la saviesa.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
