
- IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR
L’altre dia vam anar al Registre Civil a demanar unes dades per fer el típic tema que es publica als diaris els dies que hi ha poques notícies: nombre de matrimonis, nombre de divorcis… aquest tipus de coses, vaja. Pujàvem les escales de l’edifici i en un dels últims graons hi havia un home assegut barrant el pas. Feia cara d’enfadat i posat d’ànima en pena.
–AG: ¿Ens deixa passar, si us plau?
–PA: Us deixaré passar quan us hagi explicat el que m’ha passat aquest matí.
No vam poder resistir la temptació d’entrevistar-lo.
–IA: ¿Què li ha passat aquest matí?
–PA: No entenc com funciona el Registre Civil. Resulta que perquè et facin un paper que diu que no estàs mort has de trucar el dia abans per demanar-lo. ¿Com volen que jo truqui el dia abans si Andorra Telecom no em vol fer un contracte de telèfon sense una fe de vida?
–AG: Hi ha cabines de telèfon…
–PA: Ja ho vaig pensar i finalment vaig trucar des d’una cabina, conscient que tot plegat podia semblar una psicofonia. Van prendre nota de la meva petició telefònica i em van dir que vingués l’endemà –és a dir, avui– a buscar el certificat. I ara no me’l volen donar.
–IA: ¿Per quina raó?
–PA: Perquè diuen que estic mort des del 1943 i que ja ha caducat el termini per reclamar que m’esborrin del llibre de defuncions.
–AG: ¿Vostè qui és?
–PA: El meu nom els sonarà, suposo: sóc Pere Areny, últim condemnat a mort i afusellat de la història d’Andorra.
–IA: Però a vostè el van matar.
–PA: Sí, és clar, em van afusellar.
–AG: Doncs el Registre Civil té raó.
–PA: No, perquè com vostès suposo que sabran la llei penal és retroactiva en tot allò que sigui beneficiós per al reu, és a dir, jo en aquest cas.
–IA: Expliqui’s millor.
–PA: És evident: la pena de mort fa anys que va ser abolida i suposo que no em negaran que es tracta d’una mesura beneficiosa per al reu. I jo, he vingut a reclamar que s’apliqui al meu cas aquesta abolició i que, per tant, se m’esborri del llibre de defuncions. Jo estic viu.
–AG: No, vostè està mort, el van afusellar.
–PA: No, perquè la llei ha canviat i l’afusellament ja no és vigent. Jo estic tan viu com vostès: a un mort no podrien entrevistar-lo.
–IA: Això és molt suposar.
–PA: Em limito a aplicar les regles de la lògica. ¡Andorrans, no sabeu el que heu fet abolint la pena capital! Heu deixat sense efectes la mort de moltes persones. Jo només sóc el primer d’una llarga llista…
–AG: El primer no, vostè va ser l’últim…
–PA: Els últims seran els primers i jo vaig l’últim afusellat i sóc el primer a reclamar el meu dret a viure eternament. ¿No proclama la vostra Constitució el dret a la vida en totes les seves fases? El futur d’Andorra està escrit en un dels llibres preferits del primer secretari del PS en funcions…
–IA: ¿Als ‘Discursos de la primera dècada de Titus Livi’?
–PA: No, no em referia a Maquiavel, sinó a Saramago, a Les intermitències de la mort. Les nostres cartes en un sobre violeta s’han retornat a la casa de la mort. Pressento una Andorra plena d’ànimes en pena condemnades a la vida deambulant pels carrers i provocant diversos reptes financers i democràtics.
Per a més informació consulti l’edició en paper.