- Il·lustració: Jordi Casamajor
«Se’ns ha acabat el vacío avui», va dir posant cara de circumstàncies la cambrera del Pampa d’Arinsal –una noia de formes amables i alegria contagiosa– «se l’ha acabat aquell senyor d’allà», va afegir i va assenyalar un home corpulent, de cara vermella i amb les venes de les temples inflades, talment com a punt de rebentar per la pressió de la sang. El que ens va sobtar, però, era com anava vestit: amb capa d’ermini i corona. No vam poder resistir la temptació d’entrevistar-lo.
–IA: El Carnaval ja ha passat.
–E: Hauria de ser més respectuós amb la roba de treball dels altres. Els uniformes no es limiten als policies i als bombers. Les Valls d’Andorra ofereixen una gran diversitat professional.
–AG: És vostè un dels integrants de Quelcom.ad?
–E: Ja m’agradaria, però lamentablement no. Només sóc el rei Enric IV.
–IA: d’Anglaterra! «Inquiet reposa el cap que porta la corona…»
–E: No, de Navarra i de França i dormo molt bé.
–AG: Rei de França i, per tant, copríncep d’Andorra.
–E: No, copríncep d’Andorra i, per tant, rei de França. Jo vaig ser copríncep d’Andorra i rei titular de Navarra abans de ser rei dels francesos.
–IA: Els francesos ja no tenen rei…
–E: Però els andorrans segueixen tenint copríncep. ¿Ho veuen? L’essencial era el coprincipat, la corona de França era un mer accident.
–AG: El coprincipat és essencial, però també ho era el poder absolut, oi?
–E: ¿Què li fa pensar que el poder absolut ja no existeix? França s’ha desfet dels reis, però ha conservat els atributs del poder absolut. Pensin en De Gaulle, en Mitterrand, en Sarkozy… tots ells podrien dir allò de l’État, c’est moi. França va deixar de tenir reis, però mai no ha deixat de tenir sobirans absoluts.
–IA: El poder de l’Església sí que ha minvat a França.
–E: Però els francesos continuen professant una única religió: la fe en la República. A més, comparteixen la dignitat de coprínceps d’Andorra amb un bisbe catòlic. ¡Quina ironia del destí! Els presidents de la republicana i laica França anant de bracet d’un senyor feudal que, a més, és un príncep de l’Església.
–AG: Suposo que el fet de compartir un càrrec no minva la seva condició de republicans i laics.
–E: No, però jo no puc reprimir un somriure quan veig el representant personal del copríncep francès assistir a juraments davant un crucifix, anar a misses a la catedral d’Urgell i entrevistar-se en peu d’igualtat amb un arquebisbe.
–IA: Deu estar-ne orgullós…
–E: Home… no és això. En el fons, per detenir el poder tothom ha de renunciar a alguna cosa: jo vaig haver de deixar de banda la meva fe protestant per ser rei de França i els presidents francesos s’han d’oblidar momentàniament de la seva fe republicana per fer de coprínceps d’Andorra. ¿Els importa si em parafrasejo a mi mateix? Andorra bé val una missa.
–AG: Què li sembla l’organigrama del nou Govern?
–E: Trobo que hi falta un ministre.
–IA: El de Cultura, oi?
–E: El de les possessions d’ultramar.
–AG: Andorra no té possessions d’Ultramar
–E: Sí, dona ¿no ha vist els cartells que hi ha tot just creuar la frontera? Andorra està present al Panamà, a l’Uruguai, a Florida, a les Bahames… i la llista va creixent. Necessiten un ministre per administrar-ho: estan en fase d’expansió.
Les Contraportades del divendres representen un producte de l’exaltada imaginació de dos periodistes. Qualsevol semblança amb la realitat és una involuntaria o intencionada, coincidencia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
