«L’inici d’una nova legislatura és com començar un llibre», va dir en Càndid alçant-se de la butaca on estava assegut i anant fins a la finestra, tot agafant pel plat la tassa de te. A fora plovia cada cop amb més intensitat. Havíem pensat fer una excursió, però el temps va arruïnar els nostres plans. «¿Què vols dir amb això del llibre?», vaig preguntar-li. «Bé, he dit un llibre, però podia haver dit una pel·lícula o una obra de teatre», va respondre ell, «l’inici d’una legislatura és això: personatges nous i d’altres no tan nous, trames noves, situacions diverses… No sé, per ara estem en la fase de plantejament: encara no ha passat pràcticament res i anem poc a poc coneixent els personatges, situant-los. Ja tindrem temps de veure com actuen, com se’n surten, de saber si això que tenim al davant és una comèdia, una tragèdia, un sainet…»
En Càndid parlava amb una lleugeresa que m’incomodava. «¿Realment les coses t’importen tan poc com per parlar-ne d’aquesta manera?», no vaig poder evitar dir-li. «¿De quina manera?», va preguntar ell deixant de mirar per la finestra i girant-se cap a mi. «Així», vaig dir fent un gest amb les mans que em semblava prou eloqüent, «com si la política fos una obra de teatre o una novel·la i com si els polítics –que al capdavall són els que prendran les decisions que ens afectaran a tots– fossin simples personatges». «No m’has entès», va dir en Càndid amb un punt de displicència, «però no t’hi amoïnis, et passa sovint. Mira, no és que no m’importi la política, que no m’interessi la realitat; ben al contrari: m’interessa tant que la poetitzo. La passo per un filtre dramàtic i així sóc capaç de comprendre-la millor. La literatura és això: ¿recordes l’últim capítol d’aquell llibre d’Italo Calvino que ens feien llegir a l’escola? El cavaller inexistent, es deia… Doncs allà quedava molt clar que, de tant en tant, cal apartar-se una mica del món i asseure’s a escriure el que passa, fent-lo gran i bonic, poetitzant-lo… i d’aquesta manera es comprenen les coses. Això és el que jo faig amb la política; i els polítics no són per mi simples personatges, sinó personatges complexos, polièdrics, dels quals no es pot fer mai ni una hagiografia glorificant ni una crítica demolidora».
«Però és frívol, Càndid, és terriblement frívol», vaig dir-li, «si haguessis estat aquí el 1994 ¿què hauries dit de la caiguda del Govern d’Òscar Ribas? No, no… no cal que responguis, m’ho imagino: ‘¡quina grandesa tràgica!’ o alguna cosa per l’estil». En Càndid somreia satisfet i assentia amb el cap. «Això no és frivolitat, Iago», em va dir, «si et sembla frívol és perquè vivim en un temps en què hi ha un cert menyspreu per l’art, per la creació, per la literatura –sempre hi ha estat, aquest menyspreu, no és nou– i sembla que qui poetitza la realitat frivolitza, quan, de fet, fa tot el contrari. ¿Qui és el frívol, el superficial: jo, que poetitzo la realitat, o tu, que no saps veure la profunditat d’allò que dic?».
«D’acord, Càndid», seguia argumentant jo, «admeto que la realitat, la política en aquest cas, t’importa, però no em pots negar que parlant de tot plegat com si fos una obra de teatre de Shakespeare, una òpera de Mozart o què sé jo, te’n distancies. Com si estiguessis davant una cosa que no fos real; o no tan real, si més no».
«Aquest distanciament no és dolent», va dir ell, «sinó tot el contrari: sovint és l’única manera de mantenir clara la ment i de no perdre la capacitat d’anàlisi». I aquí va tornar a seure a la butaca, va obrir una caixa de galetes i es va posar a triar i remenar. «¡Però és poc implicat!», vaig protestar. «Més val implicar-se poc, que implicar-se molt i malament», va dir en Càndid sense apartar la vista de les galetes, «ara comença una nova legislatura, un dia d’aquests tindrem un nou Govern i tothom n’esperarà grans coses ¿i et penses que aquells que s’hi apassionaran a favor o en contra són millors que els que miraran d’analitzar-ho tot desapassionadament? A més, m’estranya que siguis tu precisament qui m’ho discuteixi tot això: un periodista no es pot permetre el luxe de tenir fílies i fòbies».
Touché, poques coses podia oposar ja a l’argumentació d’en Càndid. Ell continuava: «Si un es mira els polítics com a personatges d’una obra de teatre o d’una novel·la un és menys fanàtic quan l’encerten i més indulgent quan fiquen la pota. ¡Tant de bo la majoria dels periodistes d’aquestes Valls fossin capaços de poetitzar la realitat! Tindríem una premsa més lliure i, sobretot, més alegre i més feliç». Aquí encara em quedava marge per a la crítica: «Això del periodisme feliç és un oxímoron», vaig observar. «Per desgràcia, sí», va dir ell, «perquè la gent confon escriure coses interessants, importants i entenimentades amb estar permanentment indignat i parlar seriosament. De la mateixa manera que confonen la implicació –i jo m’implico amb les coses que passen, ep! m’hi implico tant que les poetitzo– confonen la implicació, deia, amb el fanatisme. I hi ha molts polítics que ho fomenten, que volen classificar la gent, saber si aquest és dels meus o dels altres, i busquen adhesions incondicionals. ¡Pobre polític aquell que es refia i s’envolta dels que li professen un amor cec! Seran els primers decebuts –perquè, com diu la Noe, ningú es perfecte… i els polítics menys– i no hi ha millor sòl per fer créixer la traïció que un camp llaurat d’amor incondicional regat amb les llàgrimes de la decepció».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
