- Il·lustració: Jordi Casamajor
Les sessions ordinàries del Consell General són poc concorregudes. Als bancs del públic amb prou feines hi ha dos o tres periodistes i algun fan de la política amb disponibilitat de temps il·limitada. El dia de la constitució del Consell, en canvi, els bancs i la sala dels passos perduts estan plens a vessar de gent. La setmana passada, durant el jurament dels consellers, un home d’edat indefinida estava assegut a la primera fila, vestit amb la roba tradicional dels síndics. Una dona d’un parell de bancs més enrere va demanar-li si es podia treure «el barret».
–IM: No és un barret, senyora, és un bicorni.
–Senyora: Un bicorni és un barret i no transparenta. Si no se’l treu no veiem al Toni Martí.
–IM: [traient-se el bicorni] Jo me’l trec, però tindran problemes per veure la sessió igualment, perquè hi ha aquests quatre escons que donen l’esquena al públic i priven part de la vista. La culpa és del senyor Martí i els escaldencs: quan Escaldes no era parròquia no hi havia aquests quatre escons tapant la vista. De la mateixa manera que normalment no hi ha aquí tota aquesta gentada i jo puc seguir les sessions amb el meu bicorni sense molestar ningú [es torna a posar el bicorni]. Fa 200 anys que segueixo el Consell des d’aquest banc i mai no m’havien demanat que me’l tragués.
Aquí no vam poder reprimir la temptació d’entrevistar-lo.
–AG: Si fa 200 anys que passa la tarda dels dijous aquí, què fa durant la resta de la setmana?
–IM: El mateix que la resta de la gent: esperar que arribi el dijous.
–IA: Jo vinc aquí molts dijous i no l’havia vist mai.
–IM: No s’hi ha fixat bé, jove. Sóc Ignasi Moles, un dels síndics que va renegociar el restabliment del coprincipat amb Napoleó Bonaparte. Des d’aleshores, estic assegut en aquest banc vetllant per la continuïtat institucional… sense gaire èxit, per cert.
–IA: Però Andorra destaca per la seva continuïtat institucional…
–IM: És com la divisa de l’escut, el famós virtus unita fortior; els andorrans sempre han fet bandera d’allò que els manca, per veure si així ho acaben tenint. De continuïtat institucional, ben poca… pensi en la ruptura que va suposar la Constitució.
–AG: ¿Per què ve al Consell amb un hàbit que ja no li correspon?
–IM: Precisament per remarcar la continuïtat institucional que hi hauria d’haver. Fixi’s que l’inici de cada nova legislatura és un petit trencament d’aquesta continuïtat, com si el Consell anterior no hagués existit mai. El just i el correcte seria que el síndic sortint tingués un paper en la sessió constitutiva del nou Consell.
–IA: El reglament no ho preveu…
–IM: El reglament està mal fet. És el conseller de més edat de la parròquia de Canillo, assistit pel conseller més jove, qui ha de prendre el jurament als nous síndics, però ho fa abans d’haver jurat ell com a conseller. ¿I si després no jura? ¿Quina validesa tindria que hagués pres el jurament als síndics? ¿Quina potestat té ell per prendre el jurament a ningú quan encara no ha jurat la seva fidelitat als usos i costums?
–AG: ¡A la Constitució!
–IM: Bé… sí, a la Constitució. En qualsevol cas crec que és evident que cal que el conseller de més edat de Canillo juri abans de prendre jurament als síndics. ¿I qui li pot prendre el jurament a ell? En la meva opinió, només dues persones: els síndics sortints.
–IA: Tot dos, el síndic i el subsíndic?
–IM: És que això del síndic i el subsíndic és una altra aberració fruit d’haver trencat la continuïtat institucional: els dos síndics, i també els dos cònsols de cada parròquia, haurien d’estar en peu d’igualtat. Les expressions subsíndic i cònsol menor haurien de desaparèixer, perquè es tracta de càrrecs que s’han d’exercir de forma mancomunada: Un no ha de poder decidir res sense el consentiment de l’altre. El mateix hauria de ser per a la mesa constitutiva del Consell: el conseller de més edat de Canillo i el conseller més jove dels 24 –vull dir, dels 28- també haurien d’estar en peu d’igualtat.
–AG: Encara que tinguéssim dos síndics en peu d’igualtat, seguiríem tenint un sol cap de Govern.
–IM: Això també està mal fet, de caps de Govern n’hi hauria d’haver dos, exercint el càrrec de forma mancomunada i també en peu d’igualtat.
–AG: Així no es decidirà mai res…
–IM: ¿Qui ha dit que això sigui dolent?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
Les Contraportades del divendres representen un producte de l’exaltada imaginació de dos periodistes. Qualsevol semblança amb la realitat és una involuntaria, o intencionada, coincidència.
