- Foto: ORIOL LLAURADÓ
El Dia Internacional de la llibertat de premsa –celebrat fa unes jornades– hauria de servir per fer una anàlisi en profunditat del que representa la nostra professió i a la vegada de com complim amb la mateixa a nivells personals. Però en canvi només fem que proclamar el bonics que som i el savis que ens considerem. L’autocrítica és sempre necessària i en alguns moments més que mai. Ara mateix estem a punt per una nova legislatura i un canvi de Govern. Nosaltres seguim en el mateix lloc i tota la nostra voluntat serà que així sigui. Imagino el somriure burlesc de més d’un. Són aquells que es mouen com ho fa el vent, però no en el terreny de les llibertats, sinó de les supeditacions al poder establert.
Qualsevol que s’hagi esforçat una mica per entendre com i de quina manera funcionen les democràcies contemporànies, sap molt bé que no n’hi ha prou de tenir bones evidències per poder prendre decisions que gaudeixin del consens. Tenir bona informació sobre el que passa és essencial per poder decidir amb objectivitat i en llibertat. Però si bé és cert que l’informació és una condició necessària, no serà mai suficient. Aquests dies els temes de debat són Obama i la mort de Bin Laden i la diferència de criteris i opinions, sobre uns fets concrets amb una informació que fins al moment no és transparent. Els interessos de les parts dominen sobre el general i si bé és cert que la reacció al fet és unànime de que el món és ara millor, no és menys cert que al no tenir les referències sobre el que i el com, segueix sent igual d’injust. Sobre cada informació verídica però parcial, cadascun dels personatges i protagonistes del joc social i polític construeix arguments més o menys versemblants, més o menys ben construïts, per tractat de trobar aquest punt essencial en tot procés democràtic de prendre la decisió sàvia per tal de poder persuadir. El punt clau en política es la capacitat de coneixement dels arguments que s’utilitzen i no la seva estricta cientificitat. La mort física del líder islàmic es produeix després de la seva mort política, ja fa temps, com a conseqüència de les revolucions àrabs al Mediterrani. Les solucions als problemes que patim només es poden construir políticament i aquesta podria ser, ara mateix, la gran reflexió que tots hem d’assumir. Informar sobre suposicions comporta estar supeditats als poders fàctics superiors que marquen aquestes línies imaginatives. Això no és llibertat d’expressió, ni de premsa, sinó espectacle.
Anem tots amb pilot automàtic i algú ha d’estar al front del volant operatiu. La llibertat de premsa ha de poder ajudar a que en el canvi es forcin solucions no sempre fàcils. Hem d’assumir una vocació per tot allò que sigui correcte, vingui d’on vingui. Aquest supòsit només es pot aconseguir amb uns mitjans rendibles, per tal que puguin ser independents. Un periòdic no és un «producte», sinó un servei i no un servei qualsevol. Per això defenso una premsa capaç, desinteressada i solidària, intel·lectualment entrenada per conèixer el que és correcte i amb el valor per perseguir aquest objectiu. Només així penso que podrem conservar aquesta virtut pública sense la qual el govern popular és una farsa i una burla. No vull una premsa mercenària, demagògica i corrupta, que fabrica amb el temps un poble tan vil com ella mateixa. Aquestes són les consideracions que de veritat importen en una jornada com aquesta. Saber diferenciar el bé del mal i l’opinió de la informació. Em queda veure encara com invoquen la llibertat de premsa, d’informació i expressió, aquells que només aspiren a blindar la seva il·limitada capacitat de fer diners. Aquesta és una bombolla del poder que més s’assembla a la dels especuladors financers. Nosaltres estem lluny d’aquesta situació. No vull fer el Discurs fúnebre de Pèricles dient que tot està malament. Només demano que es permeti dir les coses com són i passen, perquè el lector les interpreti com vulgui.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
