El tema europeu està preocupant, si jutgem per la màxima prioritat en les futures accions polítiques que se li esta donant. Als que fa molt de temps que tenim aquest neguit la noticia ens deuria alegrar i en canvi, la rebem amb un cert recel. Fa massa temps que observo un missatge ambigu en un tema que deuria estar clar de bon començament. Una vegada més temo que ens passem amb això de fer l’andorrà. També vull recalcar que les posicions no estan clares. Quin ha de ser el futur amb Europa no s’ha explicat del tot i al fer-ho en parts no queden clars ni els límits, ni els deures, ni les obligacions futures i menys encara els privilegis.
En aquesta situació a casa nostra, contemplo a nivell europeu que una de les dificultats principals per combatre eficaçment la crisi en la zona euro i completar els elements necessaris per la seva estabilitat esta la creença –sobretot a Alemanya—de que els principals culpables del fenomen es el poc rigor pressupostari i la baixa productivitat dels treballadors del mediterrani. O sigui que arraconem els seguidisme del Banc Central Europeu amb la Reserva Federal USA amb interessos baixos que van generar la bombolla immobiliària, fons fonamental de la crisi i ho carreguem tot a la productivitat laboral. No es el camí. Penso –Miguel Boyer ho acaba de recordar– que la crisi ha demostrat que el BCE ha de preocupar-se de quelcom més que la inflació i més en aquesta altra bombolla d’actius mobiliaris e immobiliaris i controlar les agències de rating en les seves qualificacions que responen sempre a interessos massa vegades oligopolistes.
Pensant en Europa, la d’aquest moment, hauríem de saber veure el que passa realment i estar preparats per a tot. Un bon començament seria una política a casa nostra que faci possible un equilibri entre salaris,productivitat i preus,perquè només així es podrà aconseguir mes llocs de treball. El diàleg social i empresarial es de tot punt necessari. Es parla del tema, però es fa ben poc.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
