En la recta final de les eleccions penso que pot ser saludable comentar el perfil dels candidats. Naturalment serà subjectiu, però pot arribar a ser útil i, en tot cas, serà sincer. Estaria content si fruit del comentari es pogués establir un major clima de sinceritat mútua, malauradament poc freqüent sempre i de forma destacada, en les eleccions. Per a mi tots el candidats són vàlids, malgrat que pugui estar més a prop d’uns que d’uns altres. El que pot canviar no són tant les seves virtuts com les responsabilitats assumides.
En el cas d’Isabel Lozano em trobo davant una dona per la que sempre he tingut gran estima. Representa com ningú aquest corrent ciutadà que vol canviar l’estil de la política per un altre més proper. El voluntarisme supera les minses forces que representa, però que saben estar sempre en primera línia per tal d’aprofitar totes les oportunitats per recordar la presència dels seus representants i l’ideologia que representen. Si sempre he defensat la presència civil en política, forçosament he de reconèixer el valor i la constància dels que són i estan en política, encara que siguin conscients del resultat final de la seva campanya.
La líder dels Verds em recorda a la premi Nobel Herta Müller, símbol poètic de la lluita contra la repressió, la violència i la complicitat d’un catolicisme fracassat, que en el cas de la candidata andorrana és una política honesta en lluita permanent contra el «políticament correcte», que resulta sempre injust i incorrecte a totes llums en moments que, com els d’ara, hem de saber dir les coses pel seu nom.
El seu «idealisme» és mirar de fer front a la realitat, amb un pessic d’humor i un altre d’acidesa necessaris per a ser edificant. Diria que té una claredat que em recorda a Camus i una ètica pròpia de Coetze. Com a ells es valora el que diu, però no se segueix l’exemple de les paraules carregades de veritat, però no sempre amb el pragmatisme que avui es demana a les coses.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
