La situació mundial està vivint un seguit d’esdeveniments que eren impensables no fa massa temps. I el que és encara més fort, tots eren previsibles. Perquè la vella tendència dels qui manen de manera injusta és inequívocament voler-ho tot a canvi de res. Fa molts anys que ho aconsegueixen, però ara els nous temps es tornen en contra d’ells. El resultat és que els grans salvadors no tenen temps per sortir ni per la porta de servei, amb la forta empenta dels ciutadans que, cansats de tot, volen que les coses tinguin uns altres aires.
Causa estupor veure el canvi de molts amics dels autòcrates que ara no volen ser ni tan sols coneguts. Però la història diu que eren exactament els personatges que vestits amb els millors uniformes de director de circ, feien trontollar el mon democràtic imposant a base de petroli o influencia econòmica molts dels esquemes del mon occidental. Tan tirànic ha estat Sadam Hussein com Gadafi però la diferència en el seu final històric és ben clara.
Llegia fa uns dies a Juan Josè Millàs criticant aquest doble llenguatge tan freqüent en els nostres dies. El decàleg del políticament correcte no pot ser més incorrecte. S’ha de protestar, però sense molestar. Influir però sense ingerir. Condemnar sense sancionar. Ajudar sense arriscar. Finalment participar sense pagar. Es fa difícil ser honest i seguir a la vegada aquest manaments de la llei del mes fort. Perquè hauríem de mirar sempre cap un altre lloc i dissimular així el que fan i nos ens agrada.
Amb les eleccions a punt de començar no voldríem contemplar aquets fets a casa nostra, perquè demostraria que el nostre projecte és descafeïnat i per tant sense les calories suficients. El resultat seria una societat ben ordenada que violarien aquells que tots sabem com són i acceptem que així siguin.
Segueixo pensant, potser sóc un babau de creure el que no s’aprecia malgrat es pugui dir, que el canvi és necessari i, per tant, immediat. Parlo de projecte de país per damunt de cap altra consideració.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
