JOSEP ANTON ROSELL PUJOL

Fer les coses a correcuita implica sempre una improvisació que mai pot ser bona. Pero no queda un altre remei. Hem perdut tant de temps que ara tot s’ha de posar a punt en poques hores. Després d’anys i panys tot segueix igual i amb els mateixos problemas. Malgrat demanar reiteradament –sobretot per alguns sectors– eleccions anticipades, ha provocat que ara que la cosa va de bo, tot es faci a correcuita. Pero diria que del tot, no. La diferencia entre polítics i aficionats és que uns sempre estan en estat d’alerta i els altres alerten sempre del que ens pot pasar amb missatge catastrofic. Aquests són els mateixos que ara es creuen els salvadors de la pàtria. Sempre és així. No ens curarem mai.

El que acostuma a passar amb els polítics de baixa altura és que per arribar a l’estanteria on es troba el que es busca han de fer veure que són alts i compartar-se de la mateixa manera. Naturalment no poden i necesiten una escala, no per arribar, sinó per escalar, el que és molt diferent. El sorprenent és que moltes vegades han aconseguit l’objectiu i per això passa el que passa: Tenim poca volada. Entre altres coses perquè no tots tenen programa. Aquí utilitzem la megafonia del rumor o l’altaveu dels amics i coneguts per informar de que no s’informa del programa, simplement perque no es té.

Altres sí. Són els que mantenen la flama que no sempre la negror deixa percebre. La vida política andorrana ha estat una negociació continuada (i fracassada) amb els grans dinosauris discutint les estructures, les distàncies, la musculatura, la pobresa, el fred, la jubilació anticipada d’alguns que mai arriba… La vida política és molt desgraciada.

Diuen que tenim el que tenim i ens mereixem. Serà per a uns quants i no pas per a la generalitat dels ciutadans. Ara mateix això es comproba amb les corrents de sempre. Qualificacions per un costat, desqualificacions per un altre, orientació desiorientada segons el que a cada part interessi. O sigui un laberint en el que, una vegada més, tornarem a entrar per veure com sortim.

Per a més informació consulti l’edició en paper.

JOSEP ANTON ROSELL PUJOL

Fer les coses a correcuita implica sempre una improvisació que mai pot ser bona. Pero no queda un altre remei. Hem perdut tant de temps que ara tot s’ha de posar a punt en poques hores. Després d’anys i panys tot segueix igual i amb els mateixos problemas. Malgrat demanar reiteradament –sobretot per alguns sectors– eleccions anticipades, ha provocat que ara que la cosa va de bo, tot es faci a correcuita. Pero diria que del tot, no. La diferencia entre polítics i aficionats és que uns sempre estan en estat d’alerta i els altres alerten sempre del que ens pot pasar amb missatge catastrofic. Aquests són els mateixos que ara es creuen els salvadors de la pàtria. Sempre és així. No ens curarem mai.

El que acostuma a passar amb els polítics de baixa altura és que per arribar a l’estanteria on es troba el que es busca han de fer veure que són alts i compartar-se de la mateixa manera. Naturalment no poden i necesiten una escala, no per arribar, sinó per escalar, el que és molt diferent. El sorprenent és que moltes vegades han aconseguit l’objectiu i per això passa el que passa: Tenim poca volada. Entre altres coses perquè no tots tenen programa. Aquí utilitzem la megafonia del rumor o l’altaveu dels amics i coneguts per informar de que no s’informa del programa, simplement perque no es té.

Altres sí. Són els que mantenen la flama que no sempre la negror deixa percebre. La vida política andorrana ha estat una negociació continuada (i fracassada) amb els grans dinosauris discutint les estructures, les distàncies, la musculatura, la pobresa, el fred, la jubilació anticipada d’alguns que mai arriba… La vida política és molt desgraciada.

Diuen que tenim el que tenim i ens mereixem. Serà per a uns quants i no pas per a la generalitat dels ciutadans. Ara mateix això es comproba amb les corrents de sempre. Qualificacions per un costat, desqualificacions per un altre, orientació desiorientada segons el que a cada part interessi. O sigui un laberint en el que, una vegada més, tornarem a entrar per veure com sortim.

Per a més informació consulti l’edició en paper.

SUBSCRIU-T'HI

De la redacció al teu dispositiu