Aquest Dia dels Enamorats ha estat gris. Una mica trist per la commemoració. Possiblement ideal per les finalitats que aquesta jornada amaga i que no són altres que un volgut desig que la gent es faci regals. Tots estem enamorats d’una persona o cosa. Si és persona es necessita el toc personal que faci bonic l’obsequi. En cas contrari el sentiment egoista de millorar l’obscur objecte del teu desig. Sigui com sigui en una jornada com la de Sant Valentí, tots tenim motius per a algun record. Personalment el dia dels enamorats no m’aporta massa coses. Potser el recordatori de la vella frase molt utilitzada als Estats Units que diu textualment: «El 14 de Febrero la corneja escoje a su compañero» –ho poso en castellà perquè rima– i amb aquest pensament em quedo. Jo sóc partidari no de les frases velles, sinó de les cançons noves. Per això em quedo amb la melodia Paraules d’amor de Joan Manuel Serrat que serà sempre jove malgrat que passin els anys, perquè connecta amb aquella altra dels Vells amants en què «per Sant Jordi / li regala una rosa / embolicada en paper de plata». O sigui que entre Sant Valentí i Sant Jordi és la data del cavaller del drac la meva preferida.

Això no treu que avui el meu enamorament també aflori. Val més sumar que restar i estimar és la cosa més bonica del món. Potser unes flors de record i sempre unes paraules escrites d’enamorament en un poema que, com les fulles, acaba fent-se vell però sempre guarda el perfum del primer dia, perquè –com deia Alfred Musset– la flor que l’exhala és la més bella de tota la creació.

Diuen que l’amor és la poesia de l’home que no fa versos, la idea de l’home que no pensa i la novel·la de l’home que no escriu. No sé jo si és ben cert això, però com a vivència personal en aquesta jornada pot servir per fer prevaler el valor d’amar. Millor les persones que les coses. Meravellós si fem el que ens mani i només el pugui jutjar el cor.

Per a més informació consulti l’edició en paper.