Andorra és un país difícil, ingrat a vegades, del que no ens podem fiar del tot, perquè en el fons tots atresorem un fons de desconfiança permanent. Un país feréstec com les seves muntanyes en el que mai sabem el que pot vindre. Tenim una patologia social aspre i vehement, a la vegada que eixordadora. També atresorem un altre defecte: un pessimisme congènit, més propi del segle XVIII que no pas del XXI en què vivim. Possiblement aquesta sigui la causa que moltes coses no es toquin mai i tingui tanta vigència, complint el Manual Digest al peu de la lletra. Aquesta forma trista de veure la vida i fosca per enfocar els problemes de fons es dóna en totes les comunitats versus parròquies i per això quan es parla de país es comença sempre pel localisme per no arribar mai al concepte total del que és i representa el Principat. Amb una visió així Andorra no és altre opció que un paisatge habitat en les parròquies. El concepte de país, tal com es concep avui dia és ben estret. Una demostració: les eleccions s’enfoquen des del localisme i no la generalitat del país. Els senyors de cada campanar tenen més importància a l’hora d’arribar al poder que aquells que volen defensar el Principat com un conjunt i a la seva ciutadania –la que vota i la que no– sense cap privilegi. Vistes així les coses no trobem estrany aquest pessimisme que, per un altre costat va des de Schopenhauer a Cioran, passant per Spengler o Heidegger.

Combatre aquest ordre burgès, denunciat per les revolucions anteriors, avui dia només es pot fer eliminant la podridura de molts ciments que han caigut en el temps, encara que conservem les runes. La burgesia va saber fer un nou model de societat quan era progressista. El conservadorisme va escombrar aquest corrent. Els fills dels qui sense massa il·lustració van saber fer país, partint de nivells mínims, no tenen l’empenta del seus antecessors. Avui el pessimisme és el traç definitori del país. La crisi ha fet molt. Nosaltres també.

Periodista

Per a més informació consulti l’edició en paper.