- Christina Aguilera en un fotograma de la pel·lícula Burlesque. Foto: SONY PICTURES
Ho vaig llegir en una crítica a E! News i no hi podria estar més d’acord: Burlesque és com el vídeoclip de Lady Marmalade (en la versió Moulin Rouge), però amb una durada de dues hores. Fins i tot, després de veure que un dels números que formen part de l’espectacle del Burlesque Lounge quan el personatge que interpreta Christina Aguilera hi posa els peus per primer cop és Diamonds are a girl’s best friend, vaig arribar a tenir l’esperança que ens en fessin un tastet. Però no cal. L’essència Spectacular, spectacular forma part de la pel·lícula d’Steve Antin, encara que no arribi a la genialitat de Baz Luhrmann.
No és Cabaret, ni és Chicago. Però una cosa està clara: la veu de Christina Aguilera és tan potent que ho eclipsa tot i arriba un moment que tant te fa la resta. Amb això vull dir que, a la pel·lícula, no és que hi passi massa res.
L’argument és senzill i, amb la voluntat de defugir certs tòpics que hi ha al voltant del món de l’espectacle, acaba tenint poc suc.
Que és d’agrair, que no ens trobem amb el típic ric sense escrúpols que es vol aprofitar de la noia que arriba a Los Angeles amb el somni de triomfar damunt l’escenari, o amb la pèrfida companya que, per enveja, enverina el suc per deixar afònica la protagonista o li manipula les sabates perquè es fumi de lloros a mitja coreografia. És a dir, sí que hi són aquests personatges, però rebaixats fins al punt que puguin ser creïbles.
El debut cinematogràfic d’Aguilera ens pot donar una idea del perquè es dedica a cantar i no a actuar. Això, o és que el director volia evidenciar la transformació radical que pateix el personatge quan trepitja l’escenari i es va passar de frenada. Perquè, quan canta, la seva expressivitat, no només vocal, és indiscutible. Per tant, el dubte és raonable i, fins que no faci alguna altra pel·lícula, no crec que tinguem prou elements per decidir si és o no és una bona actriu.
El que podria semblar d’entrada un duel de dives no ho és. Cher es limita a cantar dues cançons amb la seva veu profunda i vellutada, davant de les vuit que canta Aguilera, i el guió, novament, evita tòpics: aquí no hi ha enveges malsanes per raó d’edat, sinó una empresària que, sense renunciar a lluir-se en pocs i ben escollits números, és capaç de reconèixer el talent d’una noia jove i aprofitar-lo per fer reflotar el local que regenta.
Tot això embolcallat amb l’estètica burlesque, la dels cabarets francesos, la que ha fet famosa Dita von Teese. Perruques, maquillatges que exageren ulls i llavis, cotilles amb lluentons i coreografies d’una sensualitat exquisida.
El gènere musical té els seus detractors, però també molts fans arreu del món, i cada generació disposa dels seus referents. Burlesque enganxa de ple els adolescents, i no tan adolescents, que segueixen Glee i això li dóna bona perspectives de taquilla, encara que la seva acollida als cinemes ha estat desigual.
També es pot endur un grapat de premis, sobretot per les cançons que formen la banda sonora. I aquí es de justícia remarcar que, fins al moment, els guardons els ha arreplegat un tema interpretat per Cher i no pas per Christina Aguilera: You haven’t seen the last of me (tota una declaració d’intencions), de Diane Warren.
Als populars Globus d’Or competirà amb Bound tou you, aquesta sí, interpretada i escrita (no exclusivament) per la jove dama del blue eyed soul.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
