Una imatge de 2001 odisea en l’espai.

Cap temps passa de forma complerta, sinó que quasi tots s’amaguen únicament per tornar a reaparèixer. Una demostració palpable la trobem en l’Epifania. No es precisament la festa dels Reis, perquè ve de molt abans. La festa és d’origen oriental i va sorgir de manera similar a com es va crear el Nadal a Occident. Egipte va ser qui va inaugurar el solstici d’hivern, que coincidia, precisament, en l’inici del dia en que la llum tornava a créixer fent-se la jornada solar més llarga. Per això l’origen de la paraula epifania és manifestació, revelació i fins i tot aparició. No és fortuït que els savis vinguin d’Orient en la cristiana festa del Nadal, perquè s’entronca amb les tradicions anteriors. Aquest fet demostra, també i mai tan ben dit, que no hi ha res de nou sota l’ombra del sol i que allò que no és tradició únicament es plagi. Fa una dècada es parlava de la fi del món amb el naixement del nou segle i la pel·lícula més important de ciència-ficció porta precisament per títol 2001, Odissea a l’espai. Han passat deu anys de la mateixa i l’odissea ara no sabria dir si està en l’espai o en aquest altre més reduït que conforma el nostre hàbitat, o bé les relacions més estretes de vida local, nacional o internacional. Només ens queda el vals d’Strauss, El Danubi blau, que continua sent la peça indiscutible del concert d’inici d’any. El que demostra que tot torna a aparèixer com a fruit d’una cosa tan important i tan oblidada, cada vegada més, com és la cultura. El final de l’aventura és que tenim menys llum i per tant som més pobres.

La crisi no és altra cosa que el fenomen que obliga a un canvi de vida. Dos personatges literaris ens podrien explicar el fet. El primer Montaigne que s’enfronta a un canvi intel·lectual que faci possible continuar amb el gust per viure, la curiositat per tot allò que esdevé diferent, la fascinació respectuosa a la varietat del real i la sagrada integritat humana que segueix sent la mateixa, malgrat els canvis.

El mateix fenomen li passa al Quitxot, l’universal personatge de Cervantes, amb la diferència que aquest últim es queda amb el que ha llegit i no assimila la realitat del que veu. Però la lucidesa del personatge es troba en la seva bogeria que li fa tenir somnis impossibles. En el moment que aquest somnis desapareixen recobra la raó però li arriba la mort.

En la festa de la il·lusió hauríem de tenir molt present aquest dos personatges i procurar agermanar pensament i acció per tal que no sigui realitat el que Beckett reflecteix en la seva obra Dies feliços, on la protagonista comença enterrada fins a la cintura i l’obra acaba que es troba enterrada fins el coll. No podem permetre que això ens passi a nosaltres. Tampoc al país. En un dia com aquest tenim una llista de peticions que no sabem confrontar a l’altra llista de bons propòsits que mai es compleixen a nivell particular i tampoc col·lectiu. Ens trobem en aquella fase que és la que arriba després del dolor. Pot ser la joia de retornar als orígens o bé assimilar dolors més forts en el futur.

En el dia dels regals és necessari pensar en les obligacions. No podem esperar que tot ens vingui fet, menys encara en el miracle dels Reis d’Orient perquè, com molt bé va dir l’escriptor Peman al Comte de Barcelona el dia de al seva abdicació: «Majestat, els Reis son els pares». ¿Està clar?

jarosell@andorra.elperiodico.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.