- Lara, amb cinc anyet, al poble de la seva mare (Plañelejos, Albacete) Foto: EL PERIÒDIC
FOTÒGRAF. Els Reis, quan li van regalar la càmera, la van ben encertar: l’afició es va convertir en vocació. Sigui art o fotoperiodisme, la qüestió és explicar alguna cosa.
–¿Bon nen o més aviat trapella?
–¡Molt trapella! Amb 12 anys, havia anat 17 vegades a urgències…
–O sigui que, a més de trapella, era mogut.
–Molt mogut i, a casa, n’havia fet de tots colors.
–¿Alguna anècdota memorable?
–Més d’una. La meva mare s’encarrega prou de recordar-les… Amb quatre o cinc anys, pujava a la taula del menjador, em penjava del cable del llum i feia el Tarzan fins al sofà. ¡No es va trencar de miracle! Llavors hi ha la vegada que vaig pintar el marbre de la cuina de color rosa, amb un pot sencer de mercromina.
–No es va fer mai més net…
–No, mai. Quan anava ja amb caminadors, em dedicava a obrir els armaris i es veu que buidava les ampolles d’oli per tota la cuina.
–La mare devia estar contenta…
–Sort que el meu germà, que és un any més gran, sí que era bo.
–¿A què li agradava jugar?
–Sobretot m’inventava molts jocs. Per exemple, agafava un cinturó i feia d’Indiana Jones. M’amagava per casa, a les habitacions, investigava… I ho feia sobretot amb el meu germà gran. Nosaltres vivíem davant del Monsa i anàvem molt al parc de la Mola, on ara hi ha Caldea. Era com un bosc i arribava fins a l’hospital.. Allà hi anàvem a córrer , a jugar, a aprendre a anar amb bicicleta…
–Això ha canviat.
–¡Aquesta part d’Escaldes ha canviat moltíssim!
–També ha canviat com juguen els nens.
–Sí, ho veig amb els meus fills. Ara tenen de tot i s’avorreixen de seguida.
–¿Què tal a l’escola?
–Els mestres sempre em deien que, si no feia més, és perquè no volia. Feia el just per aprovar els exàmens. Els meus pares s’enfadaven perquè el meu germà ja havia fet aquell curs, i em deien: «¡El teu germà sempre tenia deures i, en canvi, tu no en tens mai!». Vaig anar fent fins que, abans d’anar a l’institut, em van fer repetir. Aquell curs vaig tenir una mestra que em va saber motivar i vaig acabar amb un 16 sobre 20 de mitjana. A partir d’allà em va anar bé. Ella em va enganxar: a estudiar, a llegir…
–¿Algun llibre que el marqués?
–Un dels primers que em va fer llegir, així de manera més personalitzada, va ser Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, i em va agradar molt. Després vaig llegir Farenheit 451, de Ray Bradbury, que també em va agradar moltíssim i, a partir d’aquí, em vaig aficionar a la lectura.
–¿I la passió per la fotografia?
–Doncs va ser una mica per casualitat. El meu germà i jo, quan teníem 14 i 13 anys respectivament, vam començar a treballar als estius. Amb 17 anys, vaig deixar els estudis i em vaig posar a treballar. Va ser llavors, amb la càmera que m’havien portat els Reis, que em vaig apuntar a l’Escola d’Art, a fer un curs. Allà vaig descobrir que, amb la fotografia, es poden explicar moltes coses. I vaig trobar la manera de treure profit de la inquietud, el nervi, que sempre he tingut. Avui en dia segurament em diagnosticarien TDAH.
–¿No troba que potser es posen massa etiquetes?
–L’atenció més personalitzada és positiva, però hi ha tant protocol per fer el que és correcte amb els nens que, de vegades, la cosa surt de mare. Per exemple: s’ha de menjar saludable, d’acord. ¿Però què vol dir que el Tió cagui mandarines? ¡El Tió ha de cagar xocolata!
–Tornem a la fotografia.
–Estava treballant quan vaig veure que volia fer alguna cosa més de fotografia. Em vaig vendre el cotxe i tot el que tenia i me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. Com que no tenia molts diners i els estudis de fotografia són molt cars, vaig fer cinc cursos en tres anys. Allò que diuen, que rectificar és de savis: vaig trobar el meu moment més tard, però el vaig trobar i vaig acabar fent el que volia, quan volia. I de moment no em queixo.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
