- Foto: EL PERIÒDIC
D’aventurers que vingueren al nostre país del segle XVIII ençà, n’hi ha prou. I no era cosa fàcil ni arribar-hi, ni estar-s’hi, ni tornar-ne. Els vials d’entrada eren camins dificultosos, sobretot a la frontera septentrional, i el més atractiu per a aquells primers exploradors era arribar a un país independent, amb les seves lleis i la seva pròpia idiosincràsia, entre elles la llengua; les belleses naturals podien comparar-les amb altres indrets dels Pirineus, i l’arquitectura quedava reduïda a les esglésies romàniques, sense lògica continuïtat en períodes posteriors. Les carreteres no començarien a aparèixer fins a la primera dècada de la centúria passada, i hom no esperaria massa automòbils en un principi, sinó carros, caravanes, cotxes de cavalls. Ara bé, estaven en l’esperit de l’època, i la idea de progrés penetrava com una ganiveta en els nostres avantpassats, i en qui volia lligar el país amb els Estats limítrofs.
D’aquesta construcció de carreteres, en el moment just que es produïa, en fa esment –l’agre que provoca qualsevol frustració– l’escriptor de viatges Charles L. Freeston. Aquest automobilista britànic, les proeses del qual veiem ara amb paternalisme, es va recórrer les carreteres de les principals serralades d’Europa, deixant-ne constància en diversos llibres: The Passes of the Pyrenees (1912) –traduït de forma parcial el 2009 (Els passos dels Pirineus) pel Ministeri d’Afers Estrangers– i, abans, The High-Roads of the Alps [Les carreteres de muntanya dels Alps], resum dels seus recorreguts per les zones més inhòspites de l’Europa occidental durant la Belle Époque.
Freeston s’estima més les nostres muntanyes, pels seus colors, per estar menys transitades i perquè encara eren lliures de la dèria de bastir un hotel i un restaurant a cada coll. I mentre llegeixes els capítols d’Els passos dels Pirineus triats pel coordinador del volum o de la col·lecció (el nom del qual o de la qual no hi apareix; greu i imperdonable error en un llibre pretesament de gran volada), i traduïts no se sap tampoc per qui (val ací l’anterior parèntesi), t’imagines en Freeston com un xiquet amb la seva joguina, i amb la daurada possibilitat de recórrer Europa a pler.
Nomes ha transcorregut un segle des d’aquells viatges on sempre es fregava l’aventura darrera –o així ens ho volien fer creure– i és absoluta la sensació de pas irremeiable del segle. Aquesta mena de llibres no són aprofitables per a un lector interessat a saber com ens veien els forasters d’abans de la Gran Guerra i en plena modernització industrial; sobretot perquè no som davant d’un llibre de viatges, ni d’un quadern de notes, sinó davant d’unes dades posades en paràgrafs i referents a l’estat i trànsit de les carreteres, als riscos de la circulació, als kilòmetres de distància i al temps que es triga a recórrer-los.
Resulta més curiosa la lectura, tot cal dir-ho, quan Freeston, «vell veterà en vies de muntanya» (p. 65), entra en el terreny de les anècdotes. Per exemple, l’automobilista britànic alerta contra els dos grans perills de la conducció als Pirineus: els camions que transporten fusta, i els gossos, dels quals, càndidament, afirma: «/per què els gossos dels Pirineus són tan agressius és un misteri per a tots els conductors». Tanmateix, el britànic manifesta la seva preferència pels bous, muls i cavalls, que «no donen cap tipus de problema» (p. 55), tot exceptuant-ne les gallines, per les contínues frenades a què obliguen. L’interès del britànic pels pobles que creuava és també reduït; per exemple, de Saint Lary, escriu: «A St. Lary girem fort cap a la dreta després de passar l’església» (p. 83); de Lavelanet, que es una «bonica ciutat […] on podem observar un altre castell» (p. 98); de Bélesta, «un bonic poble envoltat de muntanyes i boscos» (p. 98). I si hi ha un terme recurrent en el llibre és «pintoresc» (picturesque, en anglès): tot el que podia resultar «pintoresc» aleshores esdevenia per si mateix interessant. Això, vinculat amb la força connotativa que per a ell sembla tenir el mot «turista» (ara tan desacreditat entre la classe cultural alta), ens fa no atorgar-li un beneplàcit massa bondadós a l’intrèpid conductor britànic.
El que ocorre amb Freeston i el Principat d’Andorra és que, malgrat l’aparició en català dels capítols que tracten de les zones properes de Catalunya, i fins i tot la secció que li dedica al nostre país, malauradament (si més no en automòbil) no hi va venir mai; però com que no podia deixar sense tractar un territori tan atractiu –almenys, des de la desconeixença, políticament– agafa, tot citant-lo, les referències d’un altre automobilista, François Gomma, qui pocs mesos abans havia fet el recorregut per aqueixa nova carretera, la més alta dels Pirineus, que lligava l’Ospitalet amb Soldeu.
És trist escriure d’un lloc que no has visitat mai. A això s’atreviran alguns novel·listes, o qui sap si dramaturgs mancats d’exotisme, o adolescents que agafen per primer cop un bolígraf. Fóra més estrany, per no dir fraudulent, que ho fes un periodista, un assagista, i no diguem ja un viatger, un turista vocacional que rutlla pels aeroports com si fossin el menjador de sa casa; i menys encara un autor de guies de viatge. Per això Charles L. Freeston ens produeix una melangia especial en llegir-li: «/la carretera havia estat oberta el mes d’agost del 1911 i, al meu pesar, no ho vaig saber quan vaig passar per l’Ospitalet al setembre» (p. 125) i, una mica més endavant, «no tinc cap experiència personal de la nova carretera» (p. 127). Va ser un home honrat, quan podia no haver-ne estat, i això, quant a nosaltres, n’ha de dir molt. Tanmateix, el ben cert és que se’t queda una cara de dolentíssim poema quan et trobes amb aqueixes afirmacions a l’interior d’un títol pertanyent a una sèrie sobre l’Andorra dels viatgers. Només li hauria faltat una banda publicitària envoltant-lo: «Andorra vista per un automobilista que no hi arribà mai».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
