- El grup basc Ensemble Diatessaron inaugura l’edició d’enguany del FEMAP
MARIÀ CERQUEDA
LA SEU D?URGELL
- El grup basc Ensemble Diatessaron, que dijous va inaugurar el FEMAP al claustre de la Seu Foto: FEMAP
Com n’eren d’entenimentats els homes de l’edat mitjana, que van idear i bastir espais com ara els claustres, per a la reflexió, però també per a l’aïllament de l’hostilitat que, de ben segur, intuïen en el món exterior. Aquest pensaments m’assaltaven –després d’uns dies farcits de notícies negatives, prou sorprenents les urgellenques i abassegadores les de àmbit espanyol– mentre seia en els claustres de la catedral. S’esperava l’arribada de les moltes autoritats i, amb elles, l’inici del concert. Així, en el primer foscant, quan les tenebres eren evidents, s’encetava l’espectacle proposat pel grup basc Ensemble Diatessaron, i amb ells la llum del FEMAP d’enguany, que ens arriba sota el lema «vine, viu i escolta els Pirineus».
Un festival que arriba a la segona edició i que, en algun mitjà, havia rebut l’etiqueta de festival de música popular i folk. Un fet que em va cridar la atenció donat que les inicials FEMAP corresponen a Festival de Música Antiga del Pirineu. A mesura que els músics de l’Ensemble tocaven i els ballarins Erregelak ens mostraven les seves magnífiques dots dansaires vestits com a cortesans de la cort de Versalles, vaig anar trobant-li el desllorigador per comprovar que, com a mínim en aquell concert, la diferència entre música popular i antiga no era gens clara. De fet, la suite inicial, le basque, ens mostrava com la música del poble basc s’havia filtrat amb un cert èxit fins a la cort de Lluis XIII i Lluis XIV, el rei Sol, de la mà de reconeguts músics com ara Jean- Baptiste Lully o Marin Marais.
Després d’un moment més íntim amb els sons de Bernardo de Zala y Galdiano, l’alegria i el folklore més pur van tornar. En alguns compassos –un fet que es va repetir cap a les danses finals– l’orella anava intuint melodies que s’han escampat arreu d’Europa en diferents cançons. No calia, doncs, acudir a la musicologia per constatar la base folklòrica. Mentrestant, el ballarí, abillat a la manera d’un centaure –o potser un minotaure, donat que un dels temes es titulava zezen soinua, «el so d’un toro» que ben bé es podia haver escapat d’alguna de les escultures que ornen els capitells del claustre–, es desfeia per agradar a la dama, Eva Narejos. Una coreografia divertida, per a una música certament vitalista.
Cap al final i després d’unes composicions de Marin Marais, el ballarí Peio Otano, caracteritzat com un pastor, marcava l’esdevenir del Sarao de Bergara que, com el seu nom indica, es va revelar com un magnífic sarau. Per acabar i amb una original mímica, els ballarins van anar acomiadant als seus companys d’escenari, tot imitant cadascun dels instruments. Els claustres em van permetre intuir que els parèntesis son possibles, amb l’esperança que s’esvaeixin les tenebres exteriors, però també amb la seguretat que el FEMAP i la seva col·laboració amb el País Basc, prometen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
