- Foto: EL PERIÒDIC
JORDI AUSAS. Mestre i Polític. Qui va ser alcalde de la Seu i conseller de Governació ens confessa, entre altres, la seva vocació com a cantant.
–Primera pregunta: ¿bon nen o més aviat trapella?
–Era bon nen i era trapella alhora. ¡No és pas contradictori!
–¿Alguna trastada que recordi?
–De trastades, amb les millors de les intencions, moltes. Però així, amb conseqüències una mica greus, en recordo una. Va ser a començament de curs, quan teníem la cartera carregada de llibres nous i tornàvem cap a casa. Pujava amb un amic i li vaig agafar la cartera. La meva intenció, quan la vaig llençar enlaire, era que anés a parar a una repisa, però va fer cap a la sèquia del molí. Se’n va anar a l’aigua el primer dia i ja no la vam veure mai més. Ja et pots imaginar les conseqüències, a casa i a casa del meu amic…
–¿Quants anys tenia aleshores?
–Devíem tenir sis o set anys. Aquesta és la gràcia de la Seu i, sobretot, de la Seu de llavors. A mi a l’escola no m’hi havien acompanyat mai, els meus pares. Ara fins i tot la Seu s’ha tornat més urbanita i els nens de sis anys no solen anar sols.
–¿A què li agradava jugar?
–Quan era petit, m’agradava jugar a futbol com a la majoria de la canalla. Xutant una pilota o qualsevol cosa que poguessis embotir o embolicar amb una forma més o menys rodona. Llavors amb el peu, o amb la mà, la feies passar per damunt d’alguna porta.
–Les porteries també eren improvisades.
–¡Improvisadíssimes! Jugàvem en un lloc paradisíac perquè, a banda de les cases, hi havia uns camps verds magnífics, uns prats –com el del Molines– bestials. Després hi havia el riu… Però a mi, realment, m’agradava el futbol i m’agradava cantar.
–Expliqui’ns això…
–M’agradava molt cantar. Això no vol dir que ho fes bé, ni malament. Devia entonar mitjanament i participava en festivals i coses d’aquestes.
–¿Amb una coral?
–¡No, no, jo sol! A l’escola feien el festival de Santa Cecília i recordo que, amb onze anys, hi vaig participar cantant en castellà: Mi calle, de Lone Star. Era l’any 1971 i pràcticament totes les cançons que sentíem eren en castellà.
–¿De quan li ve el compromís polític?
–Això també arriba molt aviat. Arriba quan tenia quinze anys, l’any 1975, que és quan va morir Franco. Clar, jo agafo algun dels meus fills als quinze anys i veig que és una altra història. Però aquells anys, potser també perquè era el petit dels germans i per tant anava una mica més avançat, em va agafar la consciència nacional, la consciència de pertànyer a un país que no és el que t’expliquen, de parlar una llengua diferent i voler-la defensar. Va ser la qüestió de la llengua el que em va portar a estudiar Magisteri, bàsicament per poder ensenyar català. El paper polític institucional ve molt més tard i ve sense proposar-m’ho.
–¿Com es porta, el fet de tenir aquesta consciència nacional i per la llengua, i viure a tocar d’Andorra?
–Quan teníem catorze i quinze anys, agafàvem el cotxe de línia. Anàvem a la comissaria de policia de la Seu i ens feien un passe per poder pujar i baixar. Era el descobriment d’un món completament diferent des de molts punts de vista. El primer és l’estètic: veure que totes les botigues estaven retolades en català. Algú ara pot pensar que això no té cap importància, però tanquem els ulls i retrocedim a aquella època, i era un canvi espectacular. Però és que, a més, a les botigues, hi havia absolutament de tot. Compràvem discos… Penso que l’afició de cantar en part em ve perquè el meu pare pujava a posar gasolina a Cal Jaumet de Sant Julià i al Sant Eloi. I allà al Sant Eloi comprava discos del Palito Ortega… Però el que és cert és que es vivia amb una certa admiració. Sabent que el nacionalisme i independentisme català ha comès alguns errors, i un d’ells és la relació amb Andorra.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
