- Àngels Mach, de petita, era una nena tranquil·la i estudiosa Foto: EL PERIÒDIC
–¿Bona nena o més aviat trapella?
–Era molt bona nena i molt estudiosa.
–Això vol dir que no va trencar mai cap plat…
–Crec que l’única trapelleria que vaig fer va ser enfilar-me a una teulada amb una amiga. Tenia sis o set anys. És l’única vegada que el meu pare m’ha pegat. Més que res pel perill que hauríem pogut caure. Però ho recordo sobretot perquè, a casa, els meus pares gairebé mai no m’havien hagut de renyar. Era molt responsable.
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–M’agradaven els jocs tranquils. Llegia, jugava a nines… Era més de manualitats que no pas de sortir, tot i que fins als catorze anys vaig viure a Esparreguera, que era un poble molt tranquil. El carrer del davant de casa era la carretera general i, per tant, no hi podíem sortir perquè era perillós, però el carrer del darrere estava sense asfaltar i més avall hi havia una riera. Allà sí que hi jugàvem, tota la canalla del barri.
–Crescuda a Esparreguera. ¿Va fer ‘La Passió’?
–Com que era molt tímida, no hi vaig voler sortir mai, però tota la meva família sí que hi sortia. El meu pare era nascut a Esparreguera i hi havia sortit fent diversos papers. El meu oncle era l’apuntador, la meva mare i la meva tia cantaven al cor, i encara avui les meves cosines i els meus cosins hi surten. Es vivia molt, però jo preferia mirar-m’ho entre bastidors.
–Diu que llegia ¿Recorda algun llibre que li agradés especialment?
–Llegia tot tipus de llibres i tebeos també perquè era una manera distreta de llegir. M’agradaven els de Jules Verne, els d’aventures… ¡Però llavors, a la vida real, no m’atrevia! Preferia viure les aventures amb la imaginació.
–¿Hi ha alguna cosa que li hagi quedat al tinter?
–De petita estudiava música perquè la meva àvia n’era professora i ella va intentar encarrilar-me per aquesta via. El que passa és que no donava a l’abast i, quan vaig començar el batxillerat, vaig deixar la música per sempre. Després me’n vaig penedir, vaig pensar que no havia aprofitat aquesta oportunitat que la tenia a casa. Potser quan em jubili…
–¿Conserva amics de quan era petita?
–Sí, de la meva etapa a Esparreguera en conservo algunes amistats. ¡I encara m’escric amb el meu mestre, que està jubilat de fa anys! Com que era estudiosa, em miraven amb bons ulls…
–Als catorze anys va marxar.
–Vaig baixar a Barcelona i hi vaig estudiar el batxillerat superior. I llavors vaig anar a la universitat.
–¿Quan va descobrir que era de ciències?
–A mig COU. Com que també m’agradaven els llibres, vaig pensar que estudiaria per ser bibliotecària. Era igual l‘especialitat i vaig agafar, com a optatives, biologia i química. Llavors, a mig curs, és quan vaig decidir que faria Farmàcia i vaig haver de canviar l’anglès per les matemàtiques.
–¿Com recorda la universitat?
–Vaig començar l’any ‘74 i acabaven de matar el Puig Antich. Quan vam començar les classes, al cap d’una setmana ja fèiem vaga protestant per això. Cada dia arribàvem a la universitat, ens reuníem en assemblea i decidíem continuar la vaga. Vam fer vaga durant dos mesos, i això que Farmàcia era una de les facultats amb menys efervescència política. Era un moment políticament complicat i els universitaris havíem de fer sentir que allò era injust.
–Va viure la Transició a la facultat…
–Van ser moments molt interessants. Penso que els universitaris d’avui s’ho han pensat molt abans de queixar-se. I això que els hi va el futur.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
