- No calia preocupar-se per una sola filipina fugida i segurament perduda a París
TERESA RODRIGO
*http://www.sos-esclaves.com/
- Foto: NOE
Siena! Vine aquí ara mateix! La Chloé cridava i contribuïa a augmentar la contaminació sonora que envaïa la casa. Música, soroll provinent de la televisió, i el bebè cridant. Ull, cridant i no plorant. El Xavieret sempre ha estat en contra de quedar-se quiet en una cadireta de bebè i a una alçada inferior de la resta de les persones del seu entorn. No té res en contra de mirar dibuixos una estona, però no suporta sentir sorolls i no saber què està passant i on està passant. Com que només té set mesos, expressa el seu desacord amb la situació cridant. Cridant, no plorant, reclamant una igualtat de condicions amb la resta dels ocupants del seu espai vital. La seva mare li posa un xumet a la boca que acaba esdevenint un projectil. D’una escopinada, en Xavier llença el xumet endavant i el fa impactar contra la porta del refrigerador. El bebè vol que l’agafin a coll i que el passegin per la casa. Potser així sabrà per què la seva mare crida la seva germana d’aquella manera. Una mare armada d’un assecador de cabell a la mà, en xandall i sabatilles que espera que la seva filla de cinc anys deixi de ballar per la casa per deixar-se assecar el cabell, l’última fase de la complicada seqüència del rentat de cabell amb aquella nena. La Siena està encantada de banyar-se o de dutxar-se, però quan sent que l’aigua s’apropa al cap, emet crits que superen els decibels permesos per les ordenances municipals. Acabarem l’escena amb un pare que arrodoneix el quadre de so amb un «¿marxem o què?» expressat a intervals regulars. És diumenge, toca anar a visitar la besàvia. Pare i filla ho fan cada cap de setmana mentre la mare prepara el dinar. Tant bon punt la Siena –amb el cabell sec i pentinat– i el pare hagin passat la porta, la Chloé recuperarà amb una dutxa la seva forma humana i prepara una beixamel amb la que guarnirà la lasanya per després gratinar-la.
–Lassanya per a la nena. El meu marit i jo prendrem amanida Caprese i un carpaccio.
–Lorena aquesta setmana he fet bondat, em ve de gust una bona lasanya.
–Caro, sembles un porquet. Et surt molta panxa del banyador.
–Mannaggia la misèria!
La Lorena era un espectacle. Versace superlatiu. Ungles superlatives. Vestit-fourreau per posar en valor un escot superlatiu. Entaulada amb el seu marit i la seva filla al Caffe Abbracci de Coral Gables a Miami, Florida, estava irritada per molts motius. El primer, el seu marit havia de renovar el seu vestuari un cop més a causa de la seva golafreria. El segon, el silenci d’en Mario, el seu amant jove, tendre i cruixent. Dos dies sense rebre trucades ni respostes als seus sms. Sospitava d’Angie Bevelacqua. Havia manifestat davant les seves amigues que estava força interessada en el xaval. Una de les participants en la conversa, com era d’esperar, va fer prova d’agilitat comunicativa per fer-la participar d’aquests propòsits. El tercer motiu era la sintonia del mòbil del seu marit, no deixava de sonar. El pitjor era que ell responia, s’apartava de la taula, xerrava dos minuts i tornava a seure. Havien sortit a dinar amb la nena per estar en família. Però en aquell moment només la tranquil·litzava la perspectiva de tornar a casa aviat i jaure en una gandula del jardí, amb la cara sota una gran pamela. Simular, si escau, que dorm. El telèfon torna a sonar, el seu marit ja no s’aixeca, està fart de respondre aquell parell d’europeus pesats. S’estima més respondre amb una copa de Chianti a la mà. I si la Lorena fa cara llarga, li és igual.
–Allô Jerôme! Ja he parlat amb François. Fes el favor de controlar-lo, està massa nerviós. Trobarem la noia, no et preocupis. Aquestes filipines van sempre als mateixos llocs. Sense papers ni diners no podrà anar gaire lluny. Li vaig fer portar la noia per amistat pel seu pare, que és un home com cal. És gran i necessita ajuda. Però el seu fill està boig. No m’estranya que la minyona volgués fugir. Ja tenim prous problemes amb l’agència a Europa. Escolta Jerôme, vull dinar tranquil amb la meva família, així que digues-li que es calmi. Ja no li agafo més les trucades.
El cambrer estava servint els plats i van començar a menjar en silenci. L’agència havia estat una bona font d’ingressos uns anys abans, però ara només portava problemes i pocs avantatges. S’havien instal·lat moltes més agències que desviaven el producte cap a països menys mirats amb els papers d’immigració. I massa intermediaris a tot arreu. No calia preocupar-se per una sola filipina fugida i segurament perduda pels carrers de París. La noia trobaria la manera de trobar-se amb altres filipins. Tornaria a aparèixer. Però estava fart dels marrons que havia d’aguantar a causa d’alguns socis poc curosos. Gairebé tots es concentraven entre París i Madrid. No controlaven bé la distribució i després passaven coses com les de François. S’havia instal·lat a Coral Gables per retirar-se i viure uns anys tranquils. Havia treballat molt i s’havia guanyat el dret a preocupar-se pel negoci.
Va costar Déu i ajuda, però la Siena es va deixar assecar el cabell i pentinar. I va marxar de la mà del seu pare a visitar la besàvia. La nena mai posava problemes per anar-la a veure. Era una velleta molt diferent de les àvies de les amigues o de les que apareixen als contes i dibuixos animats. Una senyora que, passats els noranta anys, explica històries divertides dels anys que va viure a Miami. Un lloc on fa molta calor i on els taurons s’apropen fins a la platja.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
