Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
L’últim número de la revista Bisbat d’Urgell es fa ressò dels actes que s’esdevingueren el novembre del 2011 com a cloenda de la celebració del mil·lenari de qui fou bisbe, reformador i home d’acció, Ermengol, de família noble vinculada amb la jerarquia de l’Església, i figura cabdal de l’Edat Mitjana al nostre territori i, és evident, al Principat d’Andorra. Canonitzat ja des d’antic, patró de la diòcesi d’Urgell, de la qual va ostentar la mitra entre l’any 1010 i el 1035, i com afirma l’arquebisbe d’Urgell i copríncep Joan-Enric Vives, «pare de la nació catalana», la tasca renovadora de sant Ermengol fou immensa. Va saber unir l’obligació cristiana de mirar pels desvalguts i pels béns de les esglésies, amb la pròpiament nacional d’extensió del seu poder i la contenció de l’amenaça islàmica per a les terres que regia. Fou sant Ermengol també qui aconseguí, segons sembla, la senyoria dels bisbes sobre La Seu d’Urgell, qui va finalitzar la construcció de la seva catedral, i, pel que fa a Andorra, va ser el primer bisbe de la història que començà el seu episcopat amb plena jurisdicció sobre les nostres valls, després de la bul·la que el papa Silvestre II atorgà al bisbe anterior, Sal·la, oncle d’Ermengol, l’any 1001. El nostre bisbe, sant i patró, malgrat la llarga durada del seu episcopat (vora un quart de segle) va morir insospitadament arran de la caiguda des del pont de Bar.
Figures com aquesta, vinculades tan pregonament al Principat, però tan llunyanes de qualsevol consideració històrica diferenciada, com seria, per exemple, el Pareatge del 1278, podrien fer-nos reflexionar sobre les nostres Kulturraume, a les quals hauríem de trobar formes de nodriment profitoses per a l’esperit. Ermengol pot quedar una mica distant de les nostres prioritats immediates, però el seu marc geogràfic i cultural continua sent el nostre, i aquell període històric, a la cruïlla de diversos móns que s’enfrontaven, pot ser un mirall on contemplar-nos, si més no, d’esquitllentes: la força del cristianisme i de l’islam, els diferents corrents cristians que lluitaven entre ells, el sorgiment de noves expressions artístiques, la comunitat lingüística i cultural per damunt de divisions polítiques protomodernes… En aquell instant, la diòcesi d’Urgell pertanyia a la província eclesiàstica de Narbona, de llarguíssima tradició, perquè la de Tarragona es trobava ocupada pels musulmans; el pelegrinatge cap a Santiago de Compostela ja es realitzava el segle X, durant el segle XI aniria coneixent un creixement que no es deturaria fins al segle XIV, i, de fet, el mateix Ermengol hi anà; els seus viatges el portaren també a Roma, i en dues ocasions, així com a diversos indrets de la seva diòcesi; en un terreny més cultural, tenim el naixement de la lírica trobadoresca aquella mateixa centúria, amb la figura capital i fundadora de Guilhèm IX de Peitieus, tot i que la veritable florida no tindria lloc fins al segle XII.
A Andorra podríem aprofitar l’abast que tingueren els nostres bisbes més dinàmics, com Ermengol, per tal de prendre model d’iniciatives, de vincles antics, de ressonàncies històriques que tot i no haver succeït dintre de les nostres fronteres, les fregaven. Això pot estendre’s, és clar, a personatges anteriors a aquell segle XIII fundacional, quan les antigues figures de la vida religiosa andorrana, esdevingueren, de més a més, referència política.
Aquesta mena de canvi de paradigma en la recerca de nous modes de convivència i de pensar una societat, i més encara en moments de crisi, és bo de meditar-los ara. Tal volta no els és possible d’oferir-ne una solució als Estats, ofegats en una conjunctura que els supera; però tampoc a les grans iniciatives privades, que han de procurar un benefici que escasseja si els diners no es mouen i el mercat se satura per absència de béns. Justament en aquest àmbit molt més abraçador, i sempre parlo en el terreny de la cultura, l’associació Òc-València acaba de convocar els Tercers Premis Trobadors del III Mil·lenari, en els quals, i com es va fer en les dues edicions anteriors, es poden presentar obres en qualsevol varietat del diasistema occitanoromànic, de l’aragonès al auvernyat, passant pel català, és clar.
En aquest mapa de terres i sinèrgies que s’està movent entre cinc Estats, Andorra té una centralitat geogràfica innegable. Caldria no desaprofitar-la.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
