- Calvente, amb divuit anys i el look típic dels anys setanta. Foto: EL PERIÒDIC
Pintor i escultor. La inspiració se’l troba sempre treballant, al taller de l’avinguda del Pessebre. La vocació, és clar, li ve de ben petit.
–¿Era bon nen o més aviat trapella?
–Era una mica com tots. Des dels deu anys fins als divuit o dinou, estàvem al carrer. No era com ara, que els nens es queden a casa amb la Play[Station].
–¿Recorda alguna trastada?
–Recordo una vegada a l’escola, que un dels companys es va escapar. Va marxar cap a la muntanya i el mestre –una mica irresponsable– ens va agafar a tres de nosaltres i ens va dir que l’anéssim a buscar. Vam pujar per la tartera del Carroi i el vam trobar a una roca, fent meditació. I vam decidir aprofitar-ho: com que estàvem tots allà, ens vam quedar a jugar i vam baixar per la tartera corrent. En alguns trams la pedra és petita i és molt divertit…
–I perillós…
–Ens ho vam passar molt bé [se li escapa el riure]. Ho recordo perfectament.
–¿Què els va dir el mestre quan van tornar?
–Vam tornar una mica tard, però havíem complert l’encàrrec!
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–Jugàvem a futbol, a partir de les tres, i anàvem al parc d’Escaldes, que abans era un parc natural, ple d’arbres i amb una piscina que feia el mateix riu. I hi havia també una zona amb columpis i tobogans. Però sobretot jugàvem a futbol i pujàvem a la muntanya. I baixàvem amb cartrons, patinant pels prats.
–¿Tant si hi havia neu com si no n’hi havia?
–Amb la neu, era encara més divertit. Fèiem batalles amb la neu.
¿Havia participat en les batalles entre Andorra i Escaldes?
–¿Batalles de neu?
–Batalles en general.
–Ah, sí, La guerra de los botones… Sí, em sembla que hi havia participat. El que passa és que no tinc la memòria tan clara. El que recordo són les batalles entre l’escola espanyola i l’escola francesa. Arribàvem a muntar veritables batalles campals, amb boles de neu amb pedres. Però era un món molt divertit. Estàvem al carrer tot el dia i hi havia confiança. I no hi havia cotxes pràcticament. Recordo quan passaven les vaques i les ovelles per l’avinguda Meritxell. Era un món més lliure, més natural.
–En aquest entorn, ¿li va ser difícil dir que volia ser artista?
–La vocació em ve de petit. Sempre he dibuixat. Ja de petit, al cole, despuntava, i en dibuix treia bones notes.
–¿Li van potenciar aquest do des de l’escola?
–No, a l’escola no en feien gaire cas. El meu pare, sí. Em va comprar un curset de dibuix per correspondència. I va ser una mala història perquè jo, el que volia era jugar. Però ell creia en mi i va fer un esforç i es va gastar aquells diners. Al començament sí que vaig seguir el curs, però va durar poc.
–¿Quan s’ho va prendre més seriosament?
–Quan tenia divuit anys vaig decidir que me n’anava a fer belles arts. Me’n vaig anar a Barcelona, a apuntar-me, i la matrícula ja estava tancada. Llavors vaig provar a l’Escola Massana, que tampoc tenia oberta la matrícula. Finalment vaig anar a una acadèmia amb un escultor, que es deia Joaquim Camps, i m’hi vaig estar sis mesos. Vaig aprendre una mica més del que sabia, però me’n vaig cansar. I l’any següent me’n vaig anar a Granada, a fer Arts i Oficis, però també m’hi vaig estar només un curs. Allà no m’hi donaven res que em sorprengués i m’ajudés a avançar. He anat evolucionant a base de treballar i de matxacar.
–¿Els reptes se’ls posa vostè mateix?
–A mi el que m’agrada és investigar i trobar coses diferents. Fa deu anys que faig escultura i he estat buscant materials que siguin fàcils de treballar. Ara, per exemple, he trobat una resina que és molt lleugera i que té un acabat com el fang. Però prefereixo no posar-me metes. Mentre treballes, vas trobant coses pel camí, vas descobrint coses noves. Arribaré allà on sigui, sense necessitat de definir una meta. Però el que sí que faig és caminar. No paro.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
