- Foto: EL PERIÒDIC
Poeta, gerent de la Fundació Privada Tutelar. Dues activitats on destil·la la sensibilitat que ja li aflorava de ben petita.
–¿Era bona nena, o més aviat trapella?
–Era bona nena, amb algun episodi de trapella.
–¿Ens pot explicar algun d’aquests episodis?
–Tinc un germà petit, amb qui em porto tres anys i mig. Clar, jo estava acostumada a estar sola per casa. Vaig ser la primera filla, la primera neboda, la primera néta… Quan va aparèixer el meu germà per allà, li volia deixar clar que molestava una mica… [riu] A vegades trencava alguna cosa , o jo estava jugant i m’ho desmanegava tot. Llavors li deia: «això no es fa, molt malament!».
–L’educava…
–Sí, però a castanyots, pobret… Llavors plorava i era jo qui rebia. Això al principi. Després ja em va passar i amb el meu germà m’ho passava bomba, tot i que ell jugava a coses molt de nen i jo, a coses molt de nena.
–¿I trobaven algun punt en comú?
–Sí, perquè a ell li agradaven molt els geyperman i jo tenia una madelmana infermera. La meva madelmana infermera cuidava els seus geyperman. Ells anaven a la guerra amb els seus helicòpters i acabaven sempre trencats i ferits. Aleshores la meva madelmana anava allà i els curava. Era l’únic joc que teníem en comú perquè ell era molt futboler i jo no…
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–A mi m’agradava jugar a nines. Tenia un nino preferit, el Xavi, que de fet encara el tinc, i jugava a que era la seva mare: li donava la papilla, el rentava, li posava la roba… Dormia amb el nino al costat i me’l mirava amb el desig que algun dia es convertís en un bebè de veritat. Fixa’t el que és la innocència… També jugava a mestres i als jocs de carrer: a la corda, al palet, a fet i amagar, al pilla-pilla… A la nostra època encara podies jugar pel carrer i era molt divertit. I anava amb bicicleta: era especialista en pelar-me els genolls!
–A l’escola, ¿era també bona alumna?
–Sí, era bona estudiant. A més, m’encantava. M’encantava tenir deures, estudiar, llegir llibres… La meva filla em diu que el que menys li agrada del cole són els deures. Ostres, a mi, en canvi, m’encantaven, i m’esforçava sempre per fer-los bé. Al·lucinava molt amb tot el que aprenia. Vaja, que m’ho passava molt bé a l’escola. M’apassionava, i encara m’agrada.
–¿Continua estudiant?
–Sí, sempre estic fent coses. He fet un parell de postgraus, després de la carrera, i sempre estic fent cursos. M’agrada llegir, m’agrada escriure…
–¿Li ve de petita, la passió per escriure?
–Sí, sempre estava escrivint notetes a la família. En lloc de dir-los alguna cosa, m’agradava escriure’ls una carta i fer-los una sorpresa: als meus tiets, als meus pares, al meu germà, a les meves tietes… A més, com que en tenia moltes! Llavors vaig començar a escriure contes i històries que m’inventava. Diu la meva mare que em recorda des de sempre amb el llapis, escrivint alguna cosa.
–¿Algun llibre que la marqués?
–Quan era petita, em vaig llegir Los Cinco àvidament. El recordo com a molt especial, aquell moment en què agafava el llibre, m’asseia i començava a reviure totes aquelles aventures. Les vivia amb molta intensitat. També algun llibre de Dickens. Però amb els llibres de Dickens m’ho passava fatal perquè era tot tan horrorós, d’orfes, de pobres… I el Tintín. Era molt tintinaire, i encara ho sóc.
–¿La seva adolescència va ser tranquil·la?
–Jo diria que d’adolescent vaig ser més rebel. Em vaig començar a preguntar certes coses i, sobretot, em rebel·lava en contra de les injustícies. No em conformava amb qualsevol explicació i em molestaven molt les desigualtats. No diria que fos revolucionària, però sí que era una mica justiciera.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
