Una de les querelles més acarnissades entre els estudiosos de les literatures romàniques medievals fou la qüestió de l’origen, extensió i importància dels poemes èpics en la conformació d’una literatura nacional. No és qüestió de tractar aquí de les diverses opinions, ni d’establir una casuística o donar una visió general de les tendències que van desenvolupar-se al voltant d’aquesta problemàtica. Per a determinat sector de la filologia, i és l’única cosa que devem retenir ara, el poema èpic és una creació del període entre l’Alta i la Baixa Edat Mitjana, que fou una moda general almenys a tot Occident, i, per aquest motiu, aquelles llengües que no posseeixen un poema èpic (una cançó de gesta) en la seva història literària no és perquè no se n’escrigués mai cap, sinó perquè s’ha perdut i no en queda constància. Així, dels supervivents, és obligat referir-se’n en llengua castellana al Cantar de Mío Cid, en anglosaxó al Beowulf, i en una varietat de les llengües d’oïl, no pas l’actual francès, sinó més bé un dialecte britànic de la llengua normanda, la Chanson de Roland. En el nostre entorn pirenenc, hi ha hagut temptatives de reconèixer en determinats estrofes en èuscara possibles poemes narratius de molta més llargària, s’ha intentat reconstruir alguna cançó de gesta en aragonès amb varis fragments aïllats, i per a la literatura catalana hi ha estudis sobre la pervivència d’alguns d’aquests poemes dins de les obres històriques en prosa més antigues, en especial les quatre grans cròniques.
Evidentment, la mare d’aquesta mena de peces literàries, de tan alta volada, i dins de l’àmbit de les llengües romàniques, és la Cançó de Rotllan (la Chanson de Roland, en francès). Aquest poema narra la batalla d’Orreaga/Roncesvalls, que es va desenvolupar el 15 d’agost del 778, i la mort del cavaller que dóna nom a l’obra, Rotllan, un dels guerrers més pròxims al rei Carlemany. Com ha succeït amb la majoria de les cançons de gesta, hom en desconeix l’autor, la versió més primitiva, la llengua original, la veritat dels esdeveniments… i el lloc concret on va succeir aquella contesa que no deixa de posseir, encara, ressons mítics. De diversos aspectes, no caldrà parlar-ne ara. Tanmateix, sobre la qüestió de la localització geogràfica del lloc de Roncesvalls, malgrat la seva tradicional adscripció a la localitat de Navarra que duu aqueix topònim, hi ha diverses hipòtesis. I no és estrany, atès que llegendes, dites o noms de lloc relacionats amb Carlemany s’estenen per tota la serralada pirinenca. Cal no oblidar, de fet, que el nostre himne, no pas un poema històric, però sí simbòlic, obra del copríncep episcopal Joan Benlloch i Vivó, comença fent esment del monarca carolingi com a inici de la cohesió i independència de les nostres valls.
Una de les últimes aportacions al voltant d’aquesta batalla és un opuscle de Jean Claret, publicat l’any 2010 a Tolosa de Llenguadoc, on exposa la hipòtesi que la batalla de Roncesvalls no tingué els paisatges navarresos com a marc geogràfic, sinó una zona més propera al nostre país. Claret, al seu La Unarde. Le mystère de Roncevaux, pretèn demostrar que aquella fabulosa batalla es va lliurar al lloc anomenat La Gunarda, a la vall occitana de Vic de Sòs. Hi aporta no només certs «misteris» que provenen des de fa dos segles, com el fet d’haver-hi trobat, a aquella vall, una gran quantitat d’armes franques, sinó diversos elements textuals que fan força suggeridor el seu text. Les batalles de Carlemany als Pirineus, però, ja havien estat objecte de recerca per diversos historiadors del país veí, com Adolphe Garrigou i, posteriorment, Casimir Barrière-Flavy. Evidentment, el pas dels contingents carolingis per territoris, diguem-ne, desconfiats, no seria en absolut fàcil, i travessar els Pirineus es va convertir en tot menys en una passejada a cavall. Això per no esmentar que en aquell moment, a l’inici del segle VIII, la disposició de les llengües i de les religions a la serralada no seria sens dubte l’actual, i l’èuscara o varietats d’aquesta família podrien parlar-se fins i tot encara al nostre país. Bascons andorrans? D’altra banda, el paganisme seria l’única religió d’aquells pobles. La tasca que emprèn Jean Claret és relacionar, mitjançant la identificació geogràfica, aquella batalla de La Gunarda amb els versos on apareixen descripcions o topònims que no poden correspondre amb les terres navarreses, però sí amb els pics que en aquesta zona gairebé fronterera ultrapassen el 2200 metres d’altitud.
Si la batalla de la Chanson de Roland tingué com a font d’inspiració la contesa de La Gunarda, Carlemany i les seves tropes acabarien de travessar les valls d’Andorra, amb la qual cosa la vinculació del nostre país amb el monarca carolingi seria molt més estreta, i amb una mica de sort podríem explotar fins i tot una ruta Carlemany o almenys d’aquella batalla entre cristians i pagans que situà els Pirineus al cor d’Europa.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
