- Amb la mort d’Eduard Molné, traspassat el 21 d’agost, desapareix l’últim testimoni de la cadena que Forné dirigia des de la Massana
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- L’informe de la vegueria francesa sobre el segrest de Molné, datat l’1 d’octubre del 1943 i conservat als arxius de la vegueria a Nantes. A la galeria, Eduard Molné i Quimet Baldrich, davant de l’hotel Palanques de la Massana, l’hivern del 2007 Foto: MÀXIMUS
Ja no en queda cap, així que a partir d’ara haurem d’anar a buscar als llibres d’història i a les (escasses) entrevistes que van concedir en vida el testimoni del grapat d’homes de la cadena que des de l’hotel Palanques de la Massana s’hi van jugar la pell per portar fins a la seguretat dels consolat britànic de Barcelona fugitius de l’Europa ocupada pels nazis que pretenien travessar els Pirineus, l’última frontera de la llibertat: pilots aliats abatuts sobre els cels del continent, militars polonesos refugiats a França després de la blitzkrieg del 1939, francesos en edat militar que volien evitar el Servei de Treball Obligatori i unir-se a les forces de la França Lliure i jueus de totes les nacionalitats –o pitjor encara, apàtrides– condemnats als camps d’extermini.
Amb la mort, el 21 d’agost, d’Eduard Molné (1917-2013), desapareix l’últim testimoni de la cadena que l’advocat català Antoni Forné dirigia des del Palanques i per compte de l’MI6, el llegendari servei exterior britànic. Ell i Joaquim Baldrich, traspassat el gener del 2012, van ser els primers que a principis del decenni passat es van decidir a evocar públicament un dels episodis més fascinants però –fins aleshores– pitjor coneguts del segle XX andorrà: la participació en aquest tràfic d’homes de xarxes de passadors radicades al nostre racó de món. N’hi va haver d’altres, però la del Palanques és probablemet una de les millor conegudes gràcies al mateix Forné –que en va deixar testimoni en una imprescindible, fundacional sèrie d’articles publicats el setembre del 1979 a la desapareguda revista Andorra 7– i al testimoni de Baldrich i de Molné, que van sortir de l’armari la tardor del 2003, en un altre reportatge publicat en aquesta ocasió al setmanari Informacions. Posem el nom en aquesta estirp d’herois, perquè a més de Molné, Baldrich i Forné –el cervell de la xarxa–, també han de figurar aquí –els ho devem– els seus companys de peripècia bèl·lica: Alfred Vicente Conejos, Josep Mompel i Salvador Calvet. Queda dit.
Però anem al tall: així com Baldrich era el passador arquetípic, l’home d’acció que va conduir fins al consolat britànic de Barcelona –i segons recordava ell mateix– prop de 400 fugitius en una quarantena de missions –i no ev perdre mai ni un, com li agradava recordar amb legítim orgull–, Molné encarna el col·laborador espontani, ocasional i la majoria de les vegades anònim que prestava els seus serveis de forma puntual però que constituïa una baula imprescindible en l’èxit de les xarxes. Mai no va exercir de guia de muntanya, ni va conduir cap grup de fugitius pels camins del contraban erigits en carreteres de la llibertat.
De fet, la seva participació en aquesta peripècia es redueix a un únic però sonadíssim episodi. Va ser la nit del 29 de setembre del 1943. Molné, fill del Palanques i mecànic de professió, havia acompanyat al volant del seu Renault –matrícula AND 591, segons el document de la vegueria francesa d’aquí al costat, datat l’1 d’octubre i exhumat per Claude Benet dels arxius de la vegueria a Nantes– Forné i Conejos fins al Vilaró, a tocar de Llorts, per recollir-hi una expedició de cinc polonesos procedents de Pàmies –dos oficials, Jan Daniez i Jan Sarnicki, i dos soldats, Czeslaw Giejstowt i Josef Lewicki, diu Benet a Guies, fugitius i espies, la bíblia sobre la matèria– que havien sobreviscut al fred i al cansament però que havien deixat pel camí un company d’evasió, Alozy Bukowski, el cadàver del qual va ser recuperat un dia després. El pla era conduir-los en cotxe fins al Palanques per reposar forces. Però a la Massana els esperava una sorpresa: dos cotxes francesos –un Delaye i un Citroen, recorda Forné– amb quatre o cinc homes abillats amb sospitoses gavardines: «Fou en Conejos qui, el primer, exclamà instintivament: ‘La Gestapo’. Una por sobtada i molt viva s’apoderà de nosaltres, però on vam perdre el coneixement (…) vam passar davant d’ells ràpidament, intentant fugir».
Se’n van sortir a mitges: la persecució va acabar després d’uns trets intimidatoris –especula Forné que els volein enxampar vius– per part dels alemanys; Molné va entregirar el cotxe al desviament cap a Sispony, i tant Forné com Conejos van saltar per l’altre costat, aprofitant la foscor per fugir cap a la banda de Sispony. Ni Molné ni els polonesos –entaforats tots cinc al seient del darrere del petit Renault– van tenir tanta fortuna i van ser detinguts immediatament a punta de pistola. La comitiva va iniciar de seguida el camí cap al quarter de la Gestapo a Tolosa, amb el Renault de Molné al mig dels dos vehicles alemanys. Així ho explicava el mateix Molné al setmanari Informacions: «Al port d’Envalira hi havia un pam de neu, i ens van fer baixar per empènyer els cotxes. Quan vam arribar al Pas hi havia la barrera posada. Van parlamentar amb el policia de la duana, que em coneixia, però malgrat els gestos que vaig fer perquè em veiés, no es va adonar que anava a dintre del vehicle». I aquí es va veure perdut, perquè Molné va anar a espetegar a la presó de Saint Michel. S’hi va passar «vuit o deu dies», i si en va poder sortir viu va ser perquè va convèncer els seus captors que ell era un simple taxista que s’havia limitat a fer de xofer, i gràcies a les gestions del seu pare, exsubsíndic, i de l’aleshores síndic, Francesc Cairat, davant del bisbat –el copríncep Iglesias estava molt ben relacionat amb el règim franquista– i de la vegueria francesa. Molta menys sort van tenir els cinc polonesos i un tal Bobby, nord-americà d’origen polonès que formava part de la xarxa de Forné i que va ser capturat al mateix Palanques: de cap d’ells en van tornar a tenir notícia.
L’episodi té especial significació per dos motius: d’una banda, perquè el cop alemany –que Francesc Viadiu recull, novel·lat, a Entre el torb i la Gestapo– va ser possible per la infiltració d’un talp al grup de Forné, un tal Nicodeme –Nico per als amics; de l’altra, perquè es tracta d’una de els escasses operacions fefaentment documentades en què els nazis van actuar dintre d’Andorra, violant així la neutralitat del país. Pel que fa a Molné, es tracta de l’única operació de pas de refugiats en què consta que participés, i de fet ell mateix sempre va voler figurar en un discretíssim segon pla a l’hora dels homenatges, com ara en la inaguració del monument que evoca la memòria de la cadena just al davant del Palanques. ¿Un bagatge magre? «Va ser prou valent per acceptar d’acompanyar Forné i Conejos en una aventura en què s’hi jugaven molt, com es va veure. I estic convençut que si no l’haguessin enxampat, hauria repetit», especula Benet, que descriu el nostre heroi del dia com «un home elegant i modest: altres amb molts menys mèrits ho haurien explotat molt més; ell, en canvi, va optar sempre per la discreció».
De la mateixa opinió és l’historiador català Josep Calvet, autor de Les muntanyes de la llibertat, la monografia definitiva sobre els passadors: «No és el guia clàssic, el refugiat espanyol més o menys polititzat, sinó l’autòcton que col·labora de forma esporàdica però decisiva, en un nivell potser secundari però imprescindible: sense la complicitat de gent com Molné l’epopeia dels passadors hauria estat condemnada al fracàs». Per això mateix fa mal, molt de mal –hi afegim nosaltres– el silenci que ha acompanyat el traspàs del nostre home: ni una paraula per part de les nostres altes autoritats; res. Com apunta Calvet de forma feridora, «en un altre país, Molné seria un heroi». O potser és perquè, com remata Benet, «Andorra és un país ingrat amb la memòria històrica, sense curiositat, com si a molta gent ja li estigués bé, que no es parli de certs temes. I en part s’entén, perquè si estires el fil de vegades surten coses maques, com la del Palanques, i altres, de lletges, molt lletges… I no n’hi ha prou amb el monument de la Massana. No n’hi ha prou…» La bona notícia és que som a temps que el silenci i la indiferència no es repeteixin amb Lluís Solà, ell sí l’últim dels nostres passadors.
Articles relacionats:
http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/28981-sigues-britnic.html
http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/16473-camina-quimet-camina
http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/16546-baldrich-heroi-de-novella
Per a més informació consulti l’edició en paper.
