Coach i facilitadora del canvi personal i organitzacional
nprenafeta@newabilitiestraining.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Aquesta frase és pronunciada tot sovint per directius, polítics que es dediquen a la gestió i professionals de tota mena de sectors. La urgència del dia a dia es menja la capacitat creativa i les oportunitats d’aprenentatge que van més enllà de productes, serveis i processos. I tanmateix, estem en una societat que canvia cada cop més acceleradament.
El canvi demana necessàriament una flexibilitat per a l’adaptació. I això requereix un aprenentatge permanent. Ens hem passat la vida preparant-nos; des de l’escola que estem emmagatzemant tota mena de dades: la taula periòdica, els reis gots, que van traumatitzar tota una generació, anàlisis en arbre de frases, i tota mena de problemes que mai vaig dur a la pràctica: encara ara per a mi són un misteri les integrals i les derivades, operacions matemàtiques que em meravello d’haver sabut resoldre en el passat. A tota aquesta suma d’informació l’anomenen coneixement. La meva padrina donava a aquesta paraula un altre significat, al meu entendre, més encertat: l’habilitat de saber resoldre situacions amb el comportament i l’actitud adequats. Coneixement entès com a seny. O sigui, amb competències interpersonals i intrapersonals, no només usant la capacitat cognitiva, que és la que hem après a desenvolupar, amb més o menys fortuna. ¿I les altres capacitats? ¿On ens ensenyen a desenvolupar la intel·ligència emocional? ¿A generar pensaments positius? ¿A saber ser influent? ¿Per què no ens han ensenyat mai com automotivar-nos i a motivar? ¿A identificar què és el que ens fa feliços o de quina manera podem relacionar-nos millor amb els altres?
Vivim en un món orientat als resultats. Als resultats econòmics. Aprendre coses per saber fer coses. I així ens va. Darrerament, cada cop més empreses entenen que la total implicació dels col·laboradors en la consecució de les metes és fonamental. La imposició no té el mateix efecte integrador que la implicació. ¿Com s’aconsegueix? Primer: elaborant objectius des d’uns valors corporatius que són la guia dels plans, les decisions i els comportaments. Com diu Ken Blanchard, en el magnífic llibre ¡A la carga!, les metes són el futur; els valors, el present. Les metes es fixen; els valors es viuen. Segon: això implica celebrar el progrés, no només els resultats. Cal fer sentir a l’equip que l’esforç val la pena en tot moment. No només al final, i si hi ha guanys. I tercer: és bàsic saber escoltar els pensaments i sentiments de les persones i respectar-los. Reconèixer la capacitat dels treballadors que tenen consciència del repte.
Blanchard relata en aquest llibre com Peggy Sinclair, la recent nomenada gerent de Walton Works 2, no només va salvar aquesta planta de producció de la fallida sino que va arribar a ser la més productiva de tota l’empresa. Aquesta era una fàbrica de 1.500 treballadors, d’una cadena estatal, i era la que pitjors resultats obtenia. Si no aconseguia capgirar els resultats, en un any tancarien la planta. Sinclair va aconseguir capgirar els resultats econòmics canviant les actituds de l’empresa envers els treballadors, perquè aquests tinguessin una altra actitud amb l’empresa.
En empreses més petites, sovint no es vol canviar a nivell directiu. I això passa quan la mirada del model de negoci és al retrovisor, i no al que es veu a través del parabrisa. No importa com feies les coses abans. Importa com cal que les facis ara perquè et puguis adaptar a les exigències del mercat. Avui els nivells d’estrés augmenten perquè augmenta la pressió sobre els treballadors: se’ls demanen resultats. La necessitat de supervivència de les empreses és bàsica, i necessiten beneficis per subsistir. Ara, si volen perviure al llarg dels anys han d’actuar des dels valors corporatius, difosos a través de directius que sàpiguen reconèixer el talent dels seus equips, tenint cura de la part emocional del treballador. Ja que aquest, a banda de ser un element productiu és persona. Cal tenir cura de la persona perquè sigui un element productiu. És important que hi hagi un equilibri entre la quantitat i urgència de la feina amb el que la persona obté a canvi, per tal que prevalgui l’actitud proactiva, la motivació, s’eviti la fuga de talents i la desmotivació de treballadors. Però sembla que encara hi ha moltes empreses que no dediquen ni temps ni recursos per aprendre a gestionar les emocions, adquirir habilitats de lideratge, crear clima laboral positiu, etc. per aconseguir que les persones siguin més felices en el seu lloc de treball… i per tant més productives. Encara hi ha moltes empreses que «no tenen temps» per al canvi. Però probablement no tindran tot el temps que voldrien si no s’hi adapten. No es tracta de tenir temps o no: tothom disposa de 24 hores al dia. Es tracta de a què el dediquen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
