josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Kiko Argüello no ofereix un text en El kerigma. En las chabolas con los pobres (Alcobendas, Buenas Letras, 2012), sinó un testimoni més aviat breu, i per aquest motiu de colpidora força. ¿Què és el kerigma en teologia? L’anunci de la fe cristiana, la proclamació del misteri de la mort i resurrecció de Jeshua a qui no n’ha sentit mai parlar, i a qui sí hi va sentir però ja no se’n recorda. I aquest llibre ens porta al temps primigeni d’un moviment de renovació dins de l’Església catolicoromana que ara s’estén per més d’un centenar de països en milers de comunitats.
El kerigma és una narració en primera persona, quasi com un carnet, de vivències que tot i la llunyania de les dècades continuen arribant-nos amb una empenta poderosa. El relat del fundador del Camí Neocatecumenal no és un amuntegament de pensades cronològiques, sinó d’accions, de veritables intervencions en la realitat que han acabat per transformar la vida de molts catòlics. Kiko Argüello (León, Espanya, 1939), com saben tots els seus seguidors, era un increient que, de resultes d’un encontre amb el Senyor, decideix d’establir un tall absolut amb el que havia estat la seva vida, i emprèn un viatge que ja no abandonarà: en un primer moment, la convivència amb els postergats del món d’avui (prostitutes, drogoaddictes, víctimes del racisme…); després, la necessitat de tornar a portar la veritat de Crist a tots aquells que per diversos motius l’havien perduda; així començarà, no debades, el Camí Neocatecumenal, és a dir, de (re)aprenentatge del cristianisme, seguint unes pautes de vivència de la fe semblants a les dels primers cristians.
El kerigma és important perquè el nostre autor (predicador, músic, i reconegut artista –disciplina en la qual va formar-se durant la seva jovenesa–) no és pas un escriptor; de fet, aquest és el segon llibre que publica en la seva llarga trajectòria. I això és el que m’interessa, perquè aquest petit volum, atesa l’edat d’Argüello, arribarà a ser llibre de culte, ni que sigui pel ressò que adquirirà com a prehistòria del moviment, amb tots els seus components verament de llegenda: quan un dia van seguir Kiko Argüello quinze gossos, que només el deixaren al metro; o quan aconseguí que l’arquebisbe de Madrid –en plena dictadura franquista!– aturés l’enderrocament del barri de barraques on vivia. Records i apunts tal volta escassos, però vàlids en una societat europea poc o gens acostumada a la radicalitat religiosa o de qualsevol mena. Per aquest motiu El kerigma mereix ser conegut no només fora dels cercles neocatecumenals, sinó també fora dels catòlics i cristians, perquè el món necessita exemples de persones que no es conformen amb allò que ve imposat pel «príncep d’aquest món» i reclamen la sacralitat de la vida, o almenys una vida més plena. De fet, arriba a ser tan contrària al paradigma d’allò que s’imposa, que la temporada viscuda per Kiko Argüello a Palomeras Altas podria ser ben bé portananda al cine si algú s’hi decidís.
Els textos d’El kerigma van acompanyats d’un bon grapat de fotografies dels moments fundacionals d’aqueix apostolat tan íntim, imatges de quelcom que ja no existeix (les barraques, les persones, els barris, alguns dels protagonistes…), però que hauria de continuar parlant-nos en la seva condició genesíaca. De totes elles, m’agradaria destacar-ne aquelles que ens fan palesa l’aposta radical feta l’any 1964 per Kiko Argüello, anant-se’n a viure a una barraca i compartint la veritat de Jeshua, sense saber com, amb aquells que se li acostaven. Hi ha diverses fotos d’Argüello als llocs on va viure al barri de Vallecas de Madrid al principi, i també de la seva barraca al Borghetto Latino de Roma. Hi veiem un home amb la barba que no li ha abandonat mai, prim, demacrat, però amb un somriure calmós, transmetent tal volta no alegria, però sí certesa. És la determinació inajornable, indeturable i sense marxa arrere d’un home que sap que més enllà de la comoditat de la vida hi ha un crit pregon escridassant-nos perquè ens posem en camí. Sense voler-ho, aqueixos retrats de Kiko Argüello, que eren una mena de comiat a tota la seva vida anterior, m’han recordat les darreres fotografies d’un altre home radical, però que no sabé, malauradament, endegar el desfici que el sacsejava: Chris McCandless (1968-1992). Gairebé als llavis de la mort, es va fer una fotografia saludant a la càmera i acomiadant-se dels seus, una mà enlaire i un somriure amb les quals enviava amor i tal volta una saviesa que mai no arribarem a copsar. Aquesta semblança és personal, els destins foren ben diversos, però si alguna cosa ens diuen és que la societat urbana, de consum i oblidant els lligams amb Déu i la natura està abocada a la destrucció. Convé llegir El kerigma. No serà una obra literària memorable, però això no és sempre l’important en el món de les certeses. És, com deia, el testimoni valent d’una persona amb el coratge d’acabar amb el “nostre” món per tal de construir el Seu Regne
Per a m�s informaci� consulti l’edici� en paper.
