Darrerament, en algunes reunions de persones estudioses de la temàtica social de la nostra part del Pirineu català, com l’última, a Bossost, del col·lectiu APIA-Pirineu Opinió, s’ha reiterat la preocupació pel creixent abandonament de pobles que, fins ara, havien resistit o que s’havien revifat en anys de vaques més grasses. La temàtica no és gens nova, personalment l’he vist tractada en els més diversos àmbits des dels principis d’aquells ja tan llunyans anys setanta del segle passat. Fent-ne un breu repàs, recordo els estudis de l’àmbit territorial del Congrés de Cultura catalana, articles nombrosos, i sobretot els treballs dels Grups de l’Alt Pirineu, anys setanta i vuitanta, i les reflexions fetes al MAB 6 , un programa de la Unesco, fet a casa nostra a finals dels anys vuitanta , amb professionals com Ramon Ganyet, Xavier Campillo o el mateix Albert Villaró -aquest darrer encara no totalment llançat a les creacions literàries-. La veritat és que el tema del despoblament al nostre Pirineu, el que coneixem per Alt Pirineu i Aran, ha estat una melodia reiterada, un baix continu, en gairebé totes les nostres reunions sobre temes territorials. Amb l’inici del segle XXI semblava que la capacitat inversora de l’administració pública podria fer-ho tot, malauradament amb la darrera crisi econòmica se’ns ha enderrocat bona part d’aquesta esperança.
Recordo amb especial intenció els estudis del MAB 6 per les seves conclusions, molt interessants i treballades, i que avui encara, en la meva opinió, son força vigents. L’estudi plantejava com a inevitables les desaparicions de molts nuclis de població ubicats sobretot a les cotes altes de les nostres valls. Posaven l’accent en l’imprescindible manteniment, i potenciació, de les poblacions ubicades a les cotes més baixes, en terrenys més plans i accessibles. Per exemple a la Vall de Castellbó, calia prioritzar els esforços en el manteniment del poble de Castellbó per evitar, si mes no, la desertització d’una vall tan estratègica per aquesta part de la comarca de l’Al Urgell. En la meva opinió l’estudi del MAB 6, i ara es bo de recordar-ho, fugia de la idealització de la idea del poblament tradicional de la nostra muntanya i introduïa la racionalitat, o el sentit comú, en el que convé conservar i en el que no, i fins i tot en el que caldria considerar com de positiva desaparició.
Personalment m’he trobat en reunions on es defensava la recuperació de tots els nuclis habitats del Pirineu als segles passats. No sóc d’aquesta opinió. Seria necessària la formalització d’uns Plans Estratègics a cada comarca, uns plans relativament senzills de concepció teòrica però molt operatius a l’hora de marcar inversions públiques molt puntuals i realistes i d’orientar les inversions privades en aquesta línia. En especial quins nuclis poblacionals de muntanya poden ser recuperats i quins poden ser potenciats en cada comarca. Quines poden ser les activitats econòmiques que poden fonamentar la seva subsistència. I no cal descartar la pura i simple segona residència per a amants de la muntanya o per a famílies amb arrels molt profundes en cada lloc. I no cal oblidar els ensenyaments zuluetistes de cara a la creació de petites cooperatives. Tot plegat una feina gens fàcil però factible. Una bona feina per als respectius Consells Comarcals i els corresponents Ajuntaments.
Els anys han anat passant i moltes coses han millorat, i molt. Tenim unes eines institucionals consolidades, no totes, ens falta encara l’essencial institució veguerial, i tant les administracions locals com els consells comarcals han desenvolupat l’instint de convertir-se en els principals agents de dinamització econòmica en els territoris de la seva competència. Tenim al davant unes eleccions on la temàtica territorial serà la gran protagonista del debat polític. Aprofitem-ho, doncs, per posar sobre la taula el territori més familiar, el de la nostra muntanya pirinenca. Hi ha músiques que com més les escoltes, més t’agrades i més les sents. La música del despoblament de la nostra muntanya caldrà que, amb grat, deixem de sentir-la algun dia. Al meu parer no és un problema intractable si es poden coordinar inversions públiques i privades, amb senzillesa però amb operativitat. I des d’ajuntaments, consells comarcals i la necessària Vegueria.
