La gent del carrer s’ha endut les mans al cap en assabentar-se que el policia acusat de tirotejar l’edifici de l’Obac va ser posat en llibertat en un termini d’hores i que no anirà a la presó malgrat haver atemptat contra una administració pública essent, ell mateix, component del sector. Sentiments de frustració i d’injustícia es van manifestar als bars i a les xarxes socials, incrèduls davant la situació. La ràpida resolució del cas dels trets un cop enxampat l’autor, no obstant, no té res d’estrany. El que caldria posar en dubte en tot cas és «la posició del batlle així com del fiscal», tal com van manifestar professionals de la justícia, però no és qüestió que ens ara ens pertoqui sinó explicar el judici ràpid a uns fets de tal dimensió.
La condemna a què ha estat sentenciat el sotsoficial que el passat 20 de febrer disparava contra la façana de les oficines de la policia que s’encaren amb el carrer Ciutat de Sabadell, és resultat de l’establiment d’un acord entre els tres actors implicats en aquest cas: la batlle de guàrdia, la fiscalia i el mateix confés. És precisament aquesta condició de declaració de culpabilitat la que va permetre que el judici es realitzés de manera immediata. «Per què aquesta rapidesa no es dóna més sovint en altres qüestions, col·lapsada com està l’administració de la justícia?», «És per què el sospitós era membre del funcionariat?», es deu estar preguntant. La resposta a aquesta darrera qüestió, és no –faltaria més. I pel que fa a la primera… Aquesta mena de judicis ràpids sí que tenen lloc de manera habitual.
Tot i que l’estadística no és oficial, s’estima que «una de cada tres vistes de guàrdia es resolen per via de l’ordenança penal» (el que a altres indrets s’anomena judici ràpid). Quan no es resolen per aquest canal és degut a discrepàncies entre les parts, com per exemple desacords en la pena a imposar al culpable del delicte, si aquest així s’hi ha declarat. També pot ser que les investigacions al voltant de les infraccions penals no s’hagin donat per tancades però que, per contra, sigui precís encarcerar el presumpte culpable per tal d’evitar el risc de fugida, per exemple.
La qüestió és que una de les darreres modificacions del Codi Penal contempla el judici ràpid també de delictes majors, ja no només menors i contravencions penals. Per tant, i en vista que tant la defensa del policia com batlle i fiscal estaven d’acord amb la pena a imposar al declarat culpable i que les investigacions podien donar-se en part per closes degut a la confessió del sosoficial, no ha de sobtar aquest judici ràpid, s’estigui o no d’acord amb la pena.
