Escaldes-Engordany
Entrevista a Jaume Salvanyà
"Crec que hi ha un català col·loquial genuí que està desaprofitat"
Jaume Salvanyà, Mataró 1976. Filòleg de professió i vocació. Actualment treballa a la Secció Filològia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). També ha estat corrector i assessor lingüístic de les emissores de ràdio del Grup Flaix; d’aquesta etapa, en destaca la publicació del Diccionari del català col·loquial editat per Enciclopèdia Catalana. A més, ha supervisat diferents programes emesos per Televisió de Catalunya. Ha publicat també diversos articles a Llengua Nacional i és col·laborador de la secció Homo Fabra del Núvol.
Quina és la teva tasca a la Secció Filològica?
La famosa gramàtica de la llengua catalana. Quan hi vaig entrar, el projecte s’havia d’enllestir en un parell d’anys, però de seguida em van avisar que allà dins el temps transcorre molt lentament... I efectivament, ja han passat sis anys.
La Secció Filològica de l’IEC la formen una quarantena de membres. Tota la feina que es fa s’ha de mesurar molt bé: si ja costa posar d’acord dues persones en segons què, imagina’t quaranta! De vegades, darrere d’una decisió que es pren hi ha un munt de mesos de feina, tant dels tècnics lingüístics com dels membres. I són aquests últims els que al final, després de debatre-ho i discutir-ho tant com cal, acaben consensuant una redacció en la qual qui més qui menys ha hagut de fer concessions. Aquesta és la gràcia –o la desgràcia– d’una acadèmia de la llengua.
La gramàtica està en la fase final, ara sí. Serà una obra amb un remarcable component descriptiu que inclourà moltes referències als diferents registres i dialectes de la llengua.
Del català col·loquial més transgressor de Flaix FM i Ràdio Flaixbac a la normativa més estricta. Ha fet un gir important la teva trajectòria professional?
Em vaig fotre una patacada important! Un mitjà de comunicació és immediatesa, intuïció i sovint improvisació. L’acadèmia de la llengua és tot el contrari: ponderació, anàlisi, reflexió. El canvi em va costar molt, però vaig trobar uns companys molt comprensius, gent molt ben preparada i amb més experiència que no pas jo que em van ajudar moltíssim.
De tota manera, continuo molt interessat en la llengua col·loquial. Els últims anys he anat recollint un munt de paraules i expressions, i ara les estic acabant d’ordenar en un blog que espero obrir aviat.
Creus que hi ha un abisme entre la normativa i el català que es parla al carrer?
Depèn del que entenguem per normativa. A mi m’agrada distingir entre “normativa oficial”, és a dir la de l’IEC (i la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per al valencià), i “normativa de referència”, és a dir, la de la tradició prescriptiva, en la qual podem incloure l’obra d’autors com Badia, Solà o Ruaix, diccionaris com el de l’Enciclopèdia o el d’Edicions 62 i també guies lingüístiques com l’ésAdir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que precisament aquests dies fa deu anys.
Pel que fa al lèxic, per exemple, si ens cenyim a la normativa oficial de l’IEC, sí que hi ha un abisme. Al DIEC2 hi falten moltes coses que sí que trobem en la normativa de referència: des de flipar, quiròfan, paparazzi o sisplau fins a absències paradoxals com mòbil (‘telèfon mòbil’) o relax passant per expressions com anar al gra o no haver-hi color. El blog que estic ultimant, a banda de col·loquialismes, també inclourà molts d’aquests silencis del DIEC.
Creus que es pot aconseguir que els joves utilitzin un català col·loquial genuí, desacomplexat, sense caure ens els calcs del castellà?
No. La influència del castellà difícilment ens la traurem de sobre. Això sí, crec que hi ha un català col·loquial genuí que està desaprofitat. Uns girs que moltes vegades no hi caiem que existeixen. Per exemple, podem dir que algú s’està desinflant en comptes de dir que li està agafantuna “pàjara”. O que està fotent a parir una professora i no que està “rajant” d’ella. És això el que s’ha d’aconseguir fer aflorar. Però, tot i així, difícilment deixarem de banda la “pàjares” i les “rajades”.
I ja no és només el castellà; l’anglès també s’està estenent molt ràpid, tant en el terreny del col·loquial com, sobretot, en el camp de les tendències i les noves tecnologies: els selfies, les tablets i els hipsters estan on fire!
Podríem dir que “cal normalitzar el català col·loquial”?
És la idea que tenia al cap mentre preparava el Diccionari del català col·loquial. Evidentment, no es pot regular l’espontaneïtat, però sí que es pot treballar un model de “col·loquial mediatitzat”, és a dir, de la llengua col·loquial que s’utilitza sobretot en els mitjans de comunicació, però també en novel·les, obres de teatre, pel·lícules, etc. I aquí sí que hi ha feina per fer. Justament l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF ha programat per a l’11 de febrer un seminari amb en Pau Vidal titulat “Es necessita Col·locat urgent”. O sigui, una eina semblant al Termcat però no per a la terminologia especialitzada, sinó per a la llengua col·loquial.
No es tracta d’inventar-se coses, sinó de tenir ben treballat el repertori lèxic i expressiu de què ja disposa la llengua. Per exemple, és probable que algú defensi que l’expressió sortir pitant ja és bona en un registre informal (perquè la trobem utilitzada per diferents autors, perquè pitar és un verb que ve de lluny, etc.). Però els professionals que treballen diàriament amb la llengua (i són molts: escriptors, guionistes, actors, publicistes, professors, traductors, periodistes, tertulians...) han de saber que hi ha un fotimer d’expressions que poden servir per dir el mateix: sortir disparat, com un llamp, fletxat, a tota castanya, com un coet, amb el coet al cul, com una bala, etc. I després, si volen dir pitant, que ho diguin, però que tinguin les alternatives a mà. Ja hi ha alguna obra que recull molta informació d’aquest tipus, com el Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal, però realment aniria molt bé tenir una eina en línia que s’actualitzés contínuament.
Enguany ha tingut molt d’èxit entre els joves la sèrie Merlí. Hi ha hagut defensors i detractors del llenguage col·loquial que empraven els personatges. Els actors joves de la sèrie defensen que sense aquests castellanismes no seria un lleguatge natural, però no són els mitjans justament els encarregats de normalitzar la llengua?
El debat de Merlí és el mateix que ja vam tenir fa quinze o vint anys amb en Buenafuente o amb Plats bruts. Simplificant-ho molt, podríem fer un símil amb els plats d’unes balances: en un hi ha la llengua depurada i modèlica; en l’altre hi ha la llengua del carrer tal com raja, impura o com es vulgui qualificar. Jo crec que en el joc d’equilibris entre els dos plats que es fa des de TV3, té més pes el de la llengua depurada. Però en determinats casos l’altre plat ha pesat més. Pels motius que sigui. I ja està. No cal ser apocalíptic. ¿Que es podria haver estat una mica més curós? Potser sí, però també s’hauria pogut tirar molt més pel dret!
El corrector no sempre té la paella pel mànec. Quan jo treballava a Ràdio Flaixbac, per exemple, s’emetia el Prohibit als pares, un programa nocturn per a adolescents que va durar unes quantes temporades. Va tenir dues èpoques, amb presentadors i equips diferents. Lingüísticament parlant, la primera època va ser un desastre i, en canvi, la segona va ser una delícia. Per què? Per qüestions de (falta de) voluntat dels presentadors, ras i curt.
Com veus el català d’aquí a 50 anys?
Diferent de com és ara, de la mateixa manera que el català d’avui ha canviat respecte a fa 50 anys. Penso que la llengua oral i la llengua informal cada vegada aniran tenint més rellevància i que, per tant, caldrà aprendre a distingir bé els registres i els canals de comunicació (no és el mateix escriure un whatsapp que un tuit, per exemple). Potser això també farà que s’hagin d’anar adaptant o flexibilitzant certes normes.
És possible que encara anem demanant que incorporin al diccionari el quiròfan i el sisplau, però aleshores ja hi haurà altres debats. M’atreveixo a aventurar que un serà si s’ha de donar per bo l’ús pronominal de caure. Avui dia la canalla costa que caigui, i cada vegada són més els que es cauen. A molts això ens fa venir mal de ventre (els filòlegs som així), però al 2066 ja no quedarà ningú que comparteixi aquest malestar perquè, si es continua estenent com fins ara, el caure no pronominal haurà quedat anorreat en l’ús. I una cosa que no s’usa no serveix. Tant de bo m’equivoqui!
Quina és la teva tasca a la Secció Filològica?
La famosa gramàtica de la llengua catalana. Quan hi vaig entrar, el projecte s’havia d’enllestir en un parell d’anys, però de seguida em van avisar que allà dins el temps transcorre molt lentament... I efectivament, ja han passat sis anys.
La Secció Filològica de l’IEC la formen una quarantena de membres. Tota la feina que es fa s’ha de mesurar molt bé: si ja costa posar d’acord dues persones en segons què, imagina’t quaranta! De vegades, darrere d’una decisió que es pren hi ha un munt de mesos de feina, tant dels tècnics lingüístics com dels membres. I són aquests últims els que al final, després de debatre-ho i discutir-ho tant com cal, acaben consensuant una redacció en la qual qui més qui menys ha hagut de fer concessions. Aquesta és la gràcia –o la desgràcia– d’una acadèmia de la llengua.
La gramàtica està en la fase final, ara sí. Serà una obra amb un remarcable component descriptiu que inclourà moltes referències als diferents registres i dialectes de la llengua.
Del català col·loquial més transgressor de Flaix FM i Ràdio Flaixbac a la normativa més estricta. Ha fet un gir important la teva trajectòria professional?
Em vaig fotre una patacada important! Un mitjà de comunicació és immediatesa, intuïció i sovint improvisació. L’acadèmia de la llengua és tot el contrari: ponderació, anàlisi, reflexió. El canvi em va costar molt, però vaig trobar uns companys molt comprensius, gent molt ben preparada i amb més experiència que no pas jo que em van ajudar moltíssim.
De tota manera, continuo molt interessat en la llengua col·loquial. Els últims anys he anat recollint un munt de paraules i expressions, i ara les estic acabant d’ordenar en un blog que espero obrir aviat.
Creus que hi ha un abisme entre la normativa i el català que es parla al carrer?
Depèn del que entenguem per normativa. A mi m’agrada distingir entre “normativa oficial”, és a dir la de l’IEC (i la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per al valencià), i “normativa de referència”, és a dir, la de la tradició prescriptiva, en la qual podem incloure l’obra d’autors com Badia, Solà o Ruaix, diccionaris com el de l’Enciclopèdia o el d’Edicions 62 i també guies lingüístiques com l’ésAdir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que precisament aquests dies fa deu anys.
Pel que fa al lèxic, per exemple, si ens cenyim a la normativa oficial de l’IEC, sí que hi ha un abisme. Al DIEC2 hi falten moltes coses que sí que trobem en la normativa de referència: des de flipar, quiròfan, paparazzi o sisplau fins a absències paradoxals com mòbil (‘telèfon mòbil’) o relax passant per expressions com anar al gra o no haver-hi color. El blog que estic ultimant, a banda de col·loquialismes, també inclourà molts d’aquests silencis del DIEC.
Creus que es pot aconseguir que els joves utilitzin un català col·loquial genuí, desacomplexat, sense caure ens els calcs del castellà?
No. La influència del castellà difícilment ens la traurem de sobre. Això sí, crec que hi ha un català col·loquial genuí que està desaprofitat. Uns girs que moltes vegades no hi caiem que existeixen. Per exemple, podem dir que algú s’està desinflant en comptes de dir que li està agafantuna “pàjara”. O que està fotent a parir una professora i no que està “rajant” d’ella. És això el que s’ha d’aconseguir fer aflorar. Però, tot i així, difícilment deixarem de banda la “pàjares” i les “rajades”.
I ja no és només el castellà; l’anglès també s’està estenent molt ràpid, tant en el terreny del col·loquial com, sobretot, en el camp de les tendències i les noves tecnologies: els selfies, les tablets i els hipsters estan on fire!
Podríem dir que “cal normalitzar el català col·loquial”?
És la idea que tenia al cap mentre preparava el Diccionari del català col·loquial. Evidentment, no es pot regular l’espontaneïtat, però sí que es pot treballar un model de “col·loquial mediatitzat”, és a dir, de la llengua col·loquial que s’utilitza sobretot en els mitjans de comunicació, però també en novel·les, obres de teatre, pel·lícules, etc. I aquí sí que hi ha feina per fer. Justament l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF ha programat per a l’11 de febrer un seminari amb en Pau Vidal titulat “Es necessita Col·locat urgent”. O sigui, una eina semblant al Termcat però no per a la terminologia especialitzada, sinó per a la llengua col·loquial.
No es tracta d’inventar-se coses, sinó de tenir ben treballat el repertori lèxic i expressiu de què ja disposa la llengua. Per exemple, és probable que algú defensi que l’expressió sortir pitant ja és bona en un registre informal (perquè la trobem utilitzada per diferents autors, perquè pitar és un verb que ve de lluny, etc.). Però els professionals que treballen diàriament amb la llengua (i són molts: escriptors, guionistes, actors, publicistes, professors, traductors, periodistes, tertulians...) han de saber que hi ha un fotimer d’expressions que poden servir per dir el mateix: sortir disparat, com un llamp, fletxat, a tota castanya, com un coet, amb el coet al cul, com una bala, etc. I després, si volen dir pitant, que ho diguin, però que tinguin les alternatives a mà. Ja hi ha alguna obra que recull molta informació d’aquest tipus, com el Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal, però realment aniria molt bé tenir una eina en línia que s’actualitzés contínuament.
Enguany ha tingut molt d’èxit entre els joves la sèrie Merlí. Hi ha hagut defensors i detractors del llenguage col·loquial que empraven els personatges. Els actors joves de la sèrie defensen que sense aquests castellanismes no seria un lleguatge natural, però no són els mitjans justament els encarregats de normalitzar la llengua?
El debat de Merlí és el mateix que ja vam tenir fa quinze o vint anys amb en Buenafuente o amb Plats bruts. Simplificant-ho molt, podríem fer un símil amb els plats d’unes balances: en un hi ha la llengua depurada i modèlica; en l’altre hi ha la llengua del carrer tal com raja, impura o com es vulgui qualificar. Jo crec que en el joc d’equilibris entre els dos plats que es fa des de TV3, té més pes el de la llengua depurada. Però en determinats casos l’altre plat ha pesat més. Pels motius que sigui. I ja està. No cal ser apocalíptic. ¿Que es podria haver estat una mica més curós? Potser sí, però també s’hauria pogut tirar molt més pel dret!
El corrector no sempre té la paella pel mànec. Quan jo treballava a Ràdio Flaixbac, per exemple, s’emetia el Prohibit als pares, un programa nocturn per a adolescents que va durar unes quantes temporades. Va tenir dues èpoques, amb presentadors i equips diferents. Lingüísticament parlant, la primera època va ser un desastre i, en canvi, la segona va ser una delícia. Per què? Per qüestions de (falta de) voluntat dels presentadors, ras i curt.
Com veus el català d’aquí a 50 anys?
Diferent de com és ara, de la mateixa manera que el català d’avui ha canviat respecte a fa 50 anys. Penso que la llengua oral i la llengua informal cada vegada aniran tenint més rellevància i que, per tant, caldrà aprendre a distingir bé els registres i els canals de comunicació (no és el mateix escriure un whatsapp que un tuit, per exemple). Potser això també farà que s’hagin d’anar adaptant o flexibilitzant certes normes.
És possible que encara anem demanant que incorporin al diccionari el quiròfan i el sisplau, però aleshores ja hi haurà altres debats. M’atreveixo a aventurar que un serà si s’ha de donar per bo l’ús pronominal de caure. Avui dia la canalla costa que caigui, i cada vegada són més els que es cauen. A molts això ens fa venir mal de ventre (els filòlegs som així), però al 2066 ja no quedarà ningú que comparteixi aquest malestar perquè, si es continua estenent com fins ara, el caure no pronominal haurà quedat anorreat en l’ús. I una cosa que no s’usa no serveix. Tant de bo m’equivoqui!