Eusebi Nomen

Una de les benediccions d’Andorra és que, del cel, sempre ens ha caigut l’aigua que hem necessitat. Ha plogut i ha nevat quan feia falta. La font ha rajat. Tant de bo segueixi plovent i segueixi nevant tant com calgui.

L’actual realitat és que els nostres veïns de l’Arieja estan en fase de vigilància per sequera. Pirineus Orientals no descarta decretar l’estat de crisi per sequera. El Canal d’Urgell podria tancar per primer cop. Catalunya està a les portes de les restriccions i amb un expedient obert per Brussel·les. Fins a Andorra Recerca Innovació ha avisat de risc de sequera a Andorra.

Si ens passegem per les nostres muntanyes constatem que les acumulacions de neu són mínimes i veurem que molts dels nostres prats de muntanya estan secs.

Davant d’aquesta realitat, contrasta la posició de les nostres autoritats. Si mirem les dades hídriques que proporciona Govern al web oficial, constatem que les dades de consums hídrics es basen en uns estudis del 2015; les dades dels recursos hídrics s’estimen per regressió múltiple; encara es menciona el pla de sanejament que fixa els objectius de qualitat de les aigües superficials data del 1996 amb un horitzó 2020; l’estudi de les aigües subterrànies data del 2006-2007.

Les dades que Govern comunica, a partir dels estudis mencionats, són que el 65% dels recursos hídrics del país és aigua que circula pels nostres rius, torrents i aqüífers, un 30% es dedica a turbinar electricitat, un 4% a consum domèstic i un 1% a reg, consum ramader i usos industrials.

Amb aquestes velles dades, es podria explicar perquè Govern no qüestioni que l’aigua pugui ser un factor limitatiu del creixement quantitatiu en el qual es fonamenta el full de ruta econòmic i social en el que Andorra està immersa. Però si l’ARI fa un estudi realment seriós dels recursos hídrics d’Andorra avui, podria ser que Andorra necessités molta puja per convertir tants prats en edificis per a residents de 90 dies que, diguem-ho tot, poca cosa aporten al país a part tapar forats als bancs i fer viable el cobrament dels deutes milionaris de grans deutors del país.

Esperem que es confirmin les previsions que pronostiquen que el mes de maig serà més plujós i desitgem que el cel deixi al nostre territori l’aigua que necessitem per passar l’estiu. Esperem. Si no fos així, el pla B seria pouar dels aqüífers i seguir esperant les pluges de la tardor per acumular aigua i, entre moltes altres coses, poder fer neu de cultiu a les pistes. De fet, enguany hem rebut un avís que ens hauria d’invitar a reflexionar: Hem vist com els canons d’algunes pistes han deixat de funcionar a partir de mitja temporada, especialment a Pal, per manca d’aigua per fer neu.

Veiem com la UE obre un expedient a Espanya, específicament a la Generalitat catalana, per no presentar a temps el pla de gestió de l’aigua. Esperem que no calgui desitjar l’acord d’associació com solució perquè hagi de ser Brussel·les qui faci veure a les nostres autoritats la importància de l’aigua i la necessitat de valorar els nostres recursos naturals.

I és que amb l’aigua passa com a tot allò realment important: sols li reconeixem la seva importància quan ens falta.
Qui sap si el temps ens sorprendrà i tindrem un festival de pluges en els propers mesos. Qui sap. El que si sabem és que, actualment, els nostres veïns estan convençuts que la sequera és i serà un problema seriós per a ells. Diguem que l’accés a l’aigua està esdevenint un factor vital, que va més enllà de ser un factor competitiu o un factor d’èxit. Molt més enllà.

Em sembla que no es pot retardar més el reconeixement de la importància de l’aigua com factor de vida. Recordo el fracàs que va tenir el Museu de l’aigua. Un projecte que, en el seu concepte primigeni, era preciós. Va ser precursor d’una realitat en què cada cop més, l’aigua esdevé un objecte de museu. Quelcom cada cop més rar, que mereix estudi i respecte. Animo a les nostres autoritats a reprendre el concepte primigeni, que posava l’aigua en valor. Les invito a superar les absurdes errades d’execució i gestió d’aquell fallit museu i a anar més enllà. De fet, animo a les nostres autoritats a ser valentes i respectuoses amb l’aigua. Les animo a reconèixer i donar el valor que es mereix tot allò que podem fer a Andorra gràcies a disposar d’aigua. Una reflexió que ens ha de portar necessàriament a centrar el full de ruta d’Andorra vers un nou model de creixement de qualitat on es doni importància i es valorin com cal tots i cadascun dels recursos preuats que Andorra gaudeix i ofereix.

Andorra té una gran oportunitat. Fora d’Andorra, el món està d’acord que l’aigua és una de les principals prioritats. El binomi aigua-energia és el principal factor necessari encara que no suficient, per assolir creixements econòmics i socials. Andorra té l’oportunitat de liderar un model de creixement de qualitat centrat en el respecte i la comprensió dels recursos hídrics. Ser un centre d’experiències positives, un museu en el sentit més ampli de la paraula, entès com un centre d’experiències de qualitat de l’aigua. A Andorra tenim aigua suficient per a un model de creixement qualitatiu. No tindrem prou aigua per suportar l’actual model de creixement quantitatiu dissenyat per la vella banca. A Andorra necessitem seguir amb la major part del territori amb boscos i prats de muntanya, necessitem tenir marge de qualitat de vida més que marge de maniobra i tenim, encara que ningú en parli, empreses líders en tecnologies de l’aigua ben respectades fora d’Andorra. Quina gran oportunitat per Andorra! Sols cal voluntat política, visió i missió institucional. No calen grans inversions financeres cal creativitat de qualitat i tenir un executiu valent que deixi de costat d’una vegada per totes el fàcil, però insostenible creixement quantitatiu que sols interessa a una banca obsoleta que ha de tapar forats derivant diners públics vers projectes quantitatius que moguin els diners necessaris per tapar les fallides dels grans deutors, com estem veient cada dos per tres. El cel ens ho diu clar, ens fa veure el valor de l’aigua i dels preuats recursos que gaudim i ens avisa que els podem deixar de gaudir en un futur proper. Em sembla que toca ser humils, respectuosos i acceptar que és hora d’anar de veritat vers un creixement de qualitat en tots els sentits, i donar valor al talent generador de qualitat de vida.