Eusebi Nomen

Les principals causes de l’increment del cost de l’habitatge per sobre de l’increment dels costos de la construcció a Andorra son polítiques:

1- Una normativa feixuga que dificulta els acords i encareix el procés per tirar endavant les unitats d’actuació, imprescindibles per edificar nous habitatges. Un factor de limitació de la oferta.

2- Un transvasament de les obligacions de les administracions als promotors privats que han d’assumir el cost d’urbanització i han de cedir gratuïtament els vials a lesadministracions. Un factor d’encariment de la oferta.

3- Una forta fiscalitat al llarg de tot el procés de generació d’habitatge. Agafem el cas d’Andorra la Vella. Un cop s’ha fet el pla parcial, s’ha urbanitzat, s’han cedit gratuïtament els vials (que poden representar un 20% del sol), cal cedir gratuïtament al Comú el 15% de la superfície urbanitzada, cal pagar el reguitzell de permisos de construcció que poden representar més d’un 5% del cost de construcció, el IGI de tota la construcció i el 4,5% d’ITP que ha de liquidar el comprador particular final. Els habitatges son els actius que suporten més pressió de les administracions a Andorra. Un factor d’encariment de la oferta.

4- La incapacitat de les administracions per promoure habitatge social en els terrenys cedits gratuïtament pels promotors.

5- El desequilibri entre la limitada oferta de terreny edificable a Andorra i una errònia política migratòria que incentiva la obertura del mercat d’habitatges d’Andorra a una il·limitada demanda de ciutadans estrangers que busquen refugis fiscals i refugis de seguretat física. 

Per tant, les causes de l’increment del cost de l’habitatge a Andorra son identificables i totes elles resulten de polítiques públiques que avui en dia han esdevingut perverses. No analitzo si eren correctes, o no, en el moment de la seva promulgació. El fet és queavui tenen un efecte negatiu sobre la qualitat de vida de la gran majoria de la ciutadania andorrana.

Com que les causes són polítiques errònies, les solucions també han de ser polítiques. Als programes electorals veurem com alguns apostaran per continuar amb el modeldels dotze darrers anys, fent més rics als titulars de grans paquets d’habitatges, encara que s’agreugi la creixent pèrdua de qualitat de vida als ciutadans sense patrimoni immobiliari.

Als programes electorals també podrem veure polítiques d’intervencionisme que ens portaran a unes normes quasi comunistes sobre l’habitatge, com està passant a contrades veïnes, sense solucionar el problema.

Em sembla que la solució pot venir de la correcta combinació de les mesures següents:

1- Consensuar amb comuns i propietaris un nou procediment per tirar endavant les unitats d’actuació, en el que l’Administració pugui facilitar el procés d’urbanització.

2- Reduir la cascada de fiscalitats acumulatives sobre el procés de generació d’habitatges.

3- Crear mecanismes públic-privats per promoure habitatges socials de lloguer sobre terrenys cedits als comuns. Per exemple fent concursos per la promoció d’habitatge de lloguer social amb l’objectiu que empreses amb experiència, capacitat de gestió i bona reputació executin i gestionin habitatges socials a canvi d’un marge acordat amb l’administració. O altres solucions similars.

4- Revisar a fons la llei d’immigració per passar d’un model d’atracció de quantitat a un model d’atracció de qualitat. Recordem que Andorra està pagant el preu d’un model d’immigració que van dissenyar: com ministre de justícia i interior, qui avui és Raonador del Ciutadà; i com secretari d’estat d’interior, qui avui és cap de Govern en funcions.

Tots dos avui tenen un discurs incompatible amb els objectius de la llei d’immigració 2012, un fet que evidència que s’ha d’anar a un nou model d’immigració. Un problema de l’actual model d’immigració són les residències dites passives o sense activitat, que tan sols requereixen 90 dies de permanència a Andorra i que obliguen, entre d’altres, a la compra d’un habitatge de més de 600.000 euros. Un model centrat en immigració de quantitat, que ha posat sota pressió al sector immobiliari andorrà i que ha trencat els equilibris que teníem.

Proposo anar a un escenari d’immigració passiva de qualitat, sense necessitat de tocar la resta de visats. Bàsicament seria passar del model actual, que atorga residències administratives, a un nou model que atorgués residències passives sols a persones que qualifiquin com residents fiscals a Andorra. És a dir que portin a Andorra, entre altres, el gruix de la seva capacitat econòmica.

Per exemple, Espanya o França sols reconeixeran que un ciutadà del seu país és un resident fiscal a Andorra si, entre d’altres requisits, aquesta persona resideix més de 183 dies a Andorra i si té el seu centre d’interès econòmic a Andorra (el seu patrimoni financer, la seu de les seves empreses familiars, etc.)

Per tant, no té sentit que Andorra exigeixi 90 dies de residència i la compra d’un habitatge. Aquests són requisits per atorgar residències administratives a l’engrós, però no són requisits per ser considerat resident fiscal a Andorra i tributar a Andorra. Per tant, si Andorra exigís 183 dies de residència i exigís que la persona traslladés el seu patrimoni financer a Andorra o la seu de les seves societats patrimonials a Andorra, aleshores Andorra atorgaria seguretat fiscal al nou resident i la resta de ciutadans conviuríem amb uns residents de qualitat que aportarien riquesa, que tributarien a Andorra pel gruix de les seves rendes i, per tant, mereixerien tenir accés a disposar d’un habitatge a Andorra.

Sembla absurd posar pressió a la demanda d’habitatges andorrans venent habitatges a persones que sols venen a viure 90 dies a Andorra i que no tenen cap obligació d’aportar riquesa a Andorra, altre que els diners del pis. Una política perversa que, actualment, està tenint un efecte inflacionari que limita l’accés a l’habitatge a la nostra ciutadania.

Les causes són clares. Las causes són polítiques. Les solucions són polítiques. Els votants tenen la solució a la seva mà..