Tenim voluntat real de canvi?
Contestant a la pregunta he de dir que no ho tinc clar. I no perquè no sentim habitualment a tot un seguit d’opinions autoritzades pronunciant-se sobre tot allò que no va prou bé i que s’hauria de millorar o canviar, sinó perquè a la pràctica seguim sense adoptar aquelles decisions que ens han d’ajudar a superar obstacles i implementar millores que són cabdals per la supervivència de la nostra societat.
La següent pregunta que ens hem de fer, doncs, és si més enllà dels que opinen, la societat és conscient del perquè els canvis són necessaris i cóm poden influir en l’esdevenir de les nostres vides.
Ja hem vist com som de vulnerables quan depenem de tercers. El cas de l’Aeroport de La Seu n’és un clar exemple. Un sistema de navegació GPS que passa del maig al setembre i que ara sembla que es retarda fins d’aquí a un any i sense cap garantia que finalment sigui viable. En aquest cas però tenim l’excusa que depenem de l’Estat veí, però i quan depenem de nosaltres mateixos? Som més àgils i resolutius?
Excés de zel? Prudència? Ganes de complaure a tothom? I a la pràctica, què? Ara tenim un nou Govern, una nova estructura que s’ha d’organitzar però quan temps necessitaran? Uns mesos? Ens ho hem de replantejar tot de nou? Som realment conscients de l’estat d’emergència en el que estem immersos? Si els hi preguntem als comerciants i als hotelers segur que ens transmeten un missatge pessimista. Per a ells i per a la majoria de sectors econòmics del país i també pels nostres treballadors, grans damnificats del problema en si, no hi ha temps a perdre.
Si doncs, els canvis són necessaris i s’han d’implementar amb tota urgència. Però això sí, posant-hi una mica d’imaginació i de perspectiva de futur. Parlàvem de la frustració pel retard en la posta en marxa de vols comercials a l’Aeroport de La Seu, doncs reaccionem d’una forma efectiva. Ja ens hem lamentat, i ara què? La CCIS ens presentarà una alternativa local i que depèn de nosaltres mateixos? Doncs almenys escoltem-los, no hi ha res a prendre i en canvi molt a guanyar. El món ha evolucionat també mercès als somniadors. Va ser justament a Pas de la Casa Grau Roig on fa unes dècades Andorra, mercès a algun d’aquests somniadors, va començar la seva aventura en el món del esquí. Doncs perquè no pot ser que l’èpica encara sigui major assentant les bases de la futura comunicació per aire del nostre país? Volem atreure inversors, negoci, turisme de qualitat i no fem res pràctic per a què sigui factible?
Fa pocs dies visitava la ciutat de Vladivostok, més enllà de la majestuosa Sibèria, més a prop d’Àsia que d’Europa, un territori que fins fa unes dècades estava pràcticament aïllat del món i que avui, mercès al seu aeroport s’ha convertit en un lloc on el turisme i la inversió arriben des de Corea de Sud, Xina o Japó. Fins a 19 vols diaris de Corea del Sud en són un exemple. De fet, la influència s’ha fet tan evident que en la majoria d’indicacions al carrer, inclosos els comerços, l’idioma oficial rus li toca compatir protagonisme amb el dels seus visitants i residents habituals. Potser no és el millor exemple i als crítics els hi estic posant massa fàcil, però ho volia destacar com un exemple de com un aeroport pot canviar una zona geogràfica necessitada d’interacció. I encara que Andorra és un cas molt diferent, a ningú li passa per alt el què podria aportar un aeroport nacional a la nostra economia i a la nostra societat.
En un altre ordre d’idees, aquests dies els hotelers es mostraven favorables a la continuïtat del Cirque de Soleil o quelcom que ho pugui substituir, en un clar gest de vulnerabilitat per la manca d’atractius que atraguin turistes i omplin hotels. I no hem de reflexionar respecte a aquesta necessitat? Fa vuit anys que sentim parlar d’un espai multifuncional que podria ser la solució definitiva per activar iniciatives encaminades a desenvolupar esdeveniments diversos. Sí, alguna idea pràctica al respecte? Depèn de nosaltres i no sabem prendre les decisions adequades? No ens acabem de creure el que realment necessitem?
El país i la seva gent ha de poder recuperar la il·lusió i somniar en sentit proactiu, com els antics pioners de l’Andorra de l’esquí i del comerç, i que ens va portar notorietat i prosperitat durant dècades. Avui dit model evidencia un clar esgotament i cal que les nostres autoritats, però també la societat civil, reaccionin. Uns i altres, per separat i conjuntament, el que sigui més òptim.
A la recomposada Secretaria d’Estat de Diversificació Econòmica –que per cert no sabem quan estarà operativa–, se li gira molta feina, especialment perquè li toca canviar –juntament amb el ministeri del qual dependrà i de la resta del Govern, si és que hi ha voluntat real i valentia diria jo– tot allò que no ha sortit prou bé els darrers anys. El dilema està en mantenir les estructures promocionals i activadores que porten anys funcionant i que ja han demostrat el que poden donar de si, o activar-ne de noves i complementàries, donant-nos de nou l’oportunitat els uns als altres de tornar-ho a fer de nou, somniant i impulsant per a canviar en positiu el destí de la nostra societat.