Fins fa tres setmanes, els titulars del comptes numerats de BPA tenien la seguretat que les seves dades estaven encriptades dins del servidor de BPA i que, com a tots els bancs andorrans, el sistema no permetia imprimir un llistat obert d’aquests titulars. Avui no és així. Tres setmanes enrere, la batlle responsable de la instrucció va emetre un aute ordenant que es desencriptés aquesta informació i que es fessin còpies del llistat de clients de comptes numerats. Aquest aute es va lliurar a una vintena d’advocats de les diferents parts dels cas BPA i, segons diverses fonts, una empresa espanyola seria l’encarregada de gestionar aquests documents informàtics i de fer les còpies. Segons diverses fonts, avui el llistat dels titulars dels comptes numerats de BPA està fora del banc.

Podem afirmar sense por a equivocar-nos que ordenar el desencriptat de les dades de tots els titulars de comptes numerats de BPA és una mesura desproporcionada per part de qui està fent la instrucció, especialment si el que vol saber són simplement els noms dels titulars d’uns comptes molt concrets que haurien rebut o emès transferències al voltant del cas Pallardó.
 

Estem convençuts de la professionalitat dels tècnics que intervenen en aquesta operació. Però també tenim dret a considerar que el fet que sigui una empresa espanyola qui faci aqueta operativa –inclosa la capacitat de fer copies del llistat de tots els titulars de comptes numerats a BPA– no és la millor alternativa per prevenir esdeveniments no desitjats.
 

Simultàniament a aquests fets, arriba la notícia que l’empresa americana propietària dels drets sobre el software de gestió de BPA hauria comunicat que no està disposada a renovar la llicència i, conseqüentment, serà pràcticament impossible que es pugui fer la migració a Vall Banc o que BPA pugui operar. Acabo de passar unes setmanes als Estats Units per motius professionals i puc donar fe que les empreses serioses de fora d’Andorra estan bocabadades pel que estan fent les nostres autoritats. No em sorprèn que algunes d’elles prenguin mesures dràstiques per evitar que la seva marca es vegi empastifada.

La situació actual és que, per un costat, l’AREB te constància que després de la verdadera ‘expedició de pesca’ constituïda per una auditoria AML de 100.000 hores a tots els clients de BPA, resultaria que l’empresa auditora no tindria base per certificar que BPA fos una estructura concebuda per fer operacions de blanqueig. Per altre costat, i coincidint temporalment amb aquest fet que l’auditoria de 100.000 hores no hauria detectat l’existència d’una estructura de blanqueig, l’autoritat judicial –i dins d’un procediment d’instrucció– ordena el desencriptat de dades dels tots els comptes numerats, ordena el desencriptat de gravacions de les converses entre clients i gestors i ordena el desencriptat dels contingut de correus electrònics de gestors de BPA. 

Sense por a equivocar-nos, podríem dir que les nostres autoritats apliquen mesures de grans proporcions, fins i tot, desproporcionades i que comporten despeses majúscules. 
 

Les desproporcions són un gran enemic del dret penal. El dret penal és d’una enorme complexitat i per aquest motiu les etapes processals estan curosament acotades i compartimentades. És una higiene processal imprescindible per no trencar els delicats equilibris de les garanties processals al llarg de la instrucció penal. Son equilibris tan delicats i que poden fer tant mal que, per exemple, Amnistia Internacional assimila els abusos de la presó preventiva a formes de tortura. Una tortura psicològica que aplicada a una persona innocent li genera un nivell d’estrès tan elevat que tard o d’hora es trenca per un costat o un altre.

Quan observem la desproporció de les mesures aplicades pel poder executiu i pel poder judicial. Quan observem que els proveïdors clau i els corresponsals fugen de les mesures empreses per les nostres autoritats. I quan constatem que aquesta desproporció també s’estaria aplicant a la detenció d’un pare de família andorrà, aleshores és que estem passats de voltes i algú ha de posar fi a aquest disbarat.
 

Dins d’aquest context de desproporcions i despropòsits, com qualificaria vostè el fet que la batlle instructora proposés a la defensa de Joan Pau Miquel que presentés una sol·licitud de revisió del cas per a la seva posada en llibertat per, seguidament, denegar la sol·licitud i deixar a en Joan Pau a la Comella? Crueltat? Voluntat de desestabilitzar al detingut? Error? O ho considera una pràctica adient? És sabut que crear expectatives de posada en llibertat, per seguidament denegar-les, és una de les maniobres que més afecta psicològicament a un detingut. 
 

Quan posem tots aquests elements objectius junts, i especialment quan hi sumem el fet que avui en Joan Pau Miquel està internat a l’Hospital per decisió de les autoritats penitenciàries, difícilment podrem concloure que estem davant d’una instrucció exemplar i curosa de les garanties processals. Probablement hauríem de concloure que  estaríem davant d’una altra cosa que ni qualificaré pel profund respecte que tinc vers la institució de la Justícia.