Solucions per a BPA
T reballadors, clients, proveïdors, socis de BPA i, de fet, la gran majoria de la societat andorrana afectada pel bloqueig del 20% del nostre sector financer necessiten, desitgen i es mereixen una solució. Revisem les diferents solucions aplicables al cas BPA.
–La solució mes senzilla hauria estat que les nostres autoritats haguessin fet cas a l’informe oficial que les autoritats americanes els van adreçar l’any passat sobre les seves inquietuds relatives al cas BPA. Malauradament, atès que les nostres autoritats «no van actuar amb la fluïdesa esperada» –com va declarar el diplomàtic americà Anton Smith, Estats Units van «agafar el martell».
–La segona solució hagués estat que les nostres autoritats haguessin actuat seguint les clares disposicions dels articles 55 a 58 de la nova Directiva i Reglament comunitaris antiblanqueig (esborrany del 30 de gener 2015). Una Directiva a la que Andorra estarà obligada sota l’acord monetari. Segons aquest text, qualsevol sanció o mesura resultant per incompliment de la normativa antiblanqueig contra una entitat financera ha de ser efectiva, proporcionada i dissuasòria (art 55.1). Els articles 55 a 58 estableixen clarament sancions econòmiques aplicables i mesures penals i administratives a emprendre contra les persones físiques i jurídiques culpables. Estableixen que es pot suspendre la llicència d’un banc quan la finalitat estructural d’aquest banc sigui el blanqueig. Però en cap punt d’aquesta directiva s’estableix que la mesura concreta a emprendre contra una entitat financera per uns hipotètics casos de blanqueig sigui la intervenció. I molt menys que la intervenció sigui l’única mesura aplicable davant d’un hipotètic cas de blanqueig. I molt menys que la solució davant de quatre hipotètics casos de blanqueig sigui la resolució del banc.
–La tercera solució hagués estat que –si les nostres autoritats volien anar per l’estrany camí de la reestructuració i resolució bancària– aleshores, haguessin actuat seguint les disposicions de l’article 27 de la Directiva 2014/59/UE del 15 de maig de 2014. Segons aquesta normativa, en cas de sospita d’incompliment per part de BPA, les nostres autoritats estaven obligades a exigir a l’òrgan de direcció de BPA la millora dels procediments de l’entitat, l’actuació per resoldre els quatre casos detectats o qualsevol altra de les mesures «precoces» o prèvies descrites a la Directiva, a emprendre per part de les autoritats per evitar que l’hipotètic problema d’un banc es faci gran i faci mal a l’economia del país. De fet, l’article 28 d’aquesta Directiva exposa clarament que la intervenció d’un banc requereix que prèviament s’hagin intentat aquestes mesures preliminars i que sols es pot intervenir el banc per infraccions legals greus disposicions o greus irregularitats administratives, «...si les mesures precoces aplicades d’acord amb l’article 27 no han estat suficients per posar fi a aquests deteriorement...». Però en el cas de BPA, les nostres autoritats no van aplicar aquestes mesures «precoces» o prèvies encara que les nostres autoritats van ser degudament avisades l’any passat per les autoritats americanes.
Sobre aquesta qüestió cal remarcar que la recent llei andorrana (llei 8/2015) de resolucions bancàries aprovada de pressa i corrent per 26 dels 28 consellers generals, s’ha «descuidat» tota la secció de la Directiva relativa a les mesures precoces i s’ha deixat la condició que, abans d’arribar a la mesura extrema d’intervenir un banc per incompliment de la llei, s’han d’haver intentat aquestes mesures precoces pensades per evitar danys innecessaris a clients, empleats, accionistes i a tot el sector financer. És vergonyós que aquest disbarat legislatiu estigui en vigor.
Analitzem seguidament les NO-solucions del cas BPA.
–La resolució de BPA no pot ser la seva solució per una profunda contradicció. Efectivament, la llei requereix una condició imprescindible per reestructurar o resoldre un banc: que el banc sigui viable. Òbviament, si BPA fos una estructura dedicada al blanqueig, aleshores no seria una entitat viable i no podria ser objecte de resolució. La mesura a aplicar seria la retirada de la llicència i la liquidació. Per altre costat, si BPA no és una entitat dedicada al blanqueig i el problema es centre en quatre o vint-i-quatre casos puntuals, aleshores no es justifica la intervenció del banc, i les mesures a aplicar serien les descrites als articles 55 a 58 de la mencionada Directiva.
–La creació d’un banc pont com a eina de resolució de BPA no pot ser una solució atès que la creació d’un banc pont és una de les quatre eines de resolució pensada per a bancs amb problemes al seu actiu. La resolució és un mecanisme que correspon a una excepció a la normativa comunitària sobre competència i que permet –en una situació de crisi– que un govern injecti fons públics en una empresa privada per garantir la seva viabilitat. Una excepció justificada pel fet que la caiguda d’aquesta entitat podria comportar un risc per a la viabilitat del sistema financer del país. Però és una solució pensada per injectar capital o finançament públic al passiu del balanç d’un banc amb problemes amb el valor dels seus actius (hipoteques sense valor...). Govern pretén analitzar tots els comptes de BPA, i posar en el passiu d’un banc pot tots els comptes que no puguin justificar l’origen dels seus moviments dels darreres 5 anys. Però segons la llei andorrana, a l’actiu d’aquest banc pont haurà de posar actius per un importa igual al saldo dels comptes ‘sospitosos’. Òbviament cap titular legítim d’una hipoteca permetrà que se’l posi a l’actiu d’aquet banc dolent, ni cap corresponsal estranger permetrà que es posi el seu compte a nom de BPA en aquest banc pont. Un veritable desgavell.
La veritable solució per a BPA és que les nostres autoritats apliquin el contingut de l’esborrany de la nova Directiva 2015 sobre blanqueig. És a dir, deixar-se de caceres de bruixes entre els 30.000 clients, deixar-se de bancs ponts pensat per a entitats amb hipoteques sense valor i centrar-se en aplicar les mesures administratives i penals corresponents si han detectat casos greus de blanqueig de diners del narcotràfic o del crim organitzat; posar els saldos d’aquests comptes sota la tutela de les autoritats corresponents; i retornar el control del banc als seus administradors, directius honestos, accionistes, clients i treballadors. Fa riure –per no plorar– que Toni Martí garanteixi els saldos dels clients, els sous i els fons de pensions dels empleats de BPA. Unes garanties que atorga amb els diners d’un banc solvent anomenat BPA. El que el nostre cap de Govern hauria de fer és garantir davant de tot el món que BPA ha passat tots els exàmens de bones pràctiques antiblanqueig per part dels supervisors nacionals i experts internacionals; garantir que BPA no és una estructura dedicada a facilitar el blanqueig; i, conseqüentment, garantir al FinCEN i a tots els corresponsals estrangers la legítima operativa amb BPA.
La solució per a BPA és clara. Ho és ara i ho era fa un any. El per què no s’ha aplicat també esdevé vergonyosament clar.
–La solució mes senzilla hauria estat que les nostres autoritats haguessin fet cas a l’informe oficial que les autoritats americanes els van adreçar l’any passat sobre les seves inquietuds relatives al cas BPA. Malauradament, atès que les nostres autoritats «no van actuar amb la fluïdesa esperada» –com va declarar el diplomàtic americà Anton Smith, Estats Units van «agafar el martell».
–La segona solució hagués estat que les nostres autoritats haguessin actuat seguint les clares disposicions dels articles 55 a 58 de la nova Directiva i Reglament comunitaris antiblanqueig (esborrany del 30 de gener 2015). Una Directiva a la que Andorra estarà obligada sota l’acord monetari. Segons aquest text, qualsevol sanció o mesura resultant per incompliment de la normativa antiblanqueig contra una entitat financera ha de ser efectiva, proporcionada i dissuasòria (art 55.1). Els articles 55 a 58 estableixen clarament sancions econòmiques aplicables i mesures penals i administratives a emprendre contra les persones físiques i jurídiques culpables. Estableixen que es pot suspendre la llicència d’un banc quan la finalitat estructural d’aquest banc sigui el blanqueig. Però en cap punt d’aquesta directiva s’estableix que la mesura concreta a emprendre contra una entitat financera per uns hipotètics casos de blanqueig sigui la intervenció. I molt menys que la intervenció sigui l’única mesura aplicable davant d’un hipotètic cas de blanqueig. I molt menys que la solució davant de quatre hipotètics casos de blanqueig sigui la resolució del banc.
–La tercera solució hagués estat que –si les nostres autoritats volien anar per l’estrany camí de la reestructuració i resolució bancària– aleshores, haguessin actuat seguint les disposicions de l’article 27 de la Directiva 2014/59/UE del 15 de maig de 2014. Segons aquesta normativa, en cas de sospita d’incompliment per part de BPA, les nostres autoritats estaven obligades a exigir a l’òrgan de direcció de BPA la millora dels procediments de l’entitat, l’actuació per resoldre els quatre casos detectats o qualsevol altra de les mesures «precoces» o prèvies descrites a la Directiva, a emprendre per part de les autoritats per evitar que l’hipotètic problema d’un banc es faci gran i faci mal a l’economia del país. De fet, l’article 28 d’aquesta Directiva exposa clarament que la intervenció d’un banc requereix que prèviament s’hagin intentat aquestes mesures preliminars i que sols es pot intervenir el banc per infraccions legals greus disposicions o greus irregularitats administratives, «...si les mesures precoces aplicades d’acord amb l’article 27 no han estat suficients per posar fi a aquests deteriorement...». Però en el cas de BPA, les nostres autoritats no van aplicar aquestes mesures «precoces» o prèvies encara que les nostres autoritats van ser degudament avisades l’any passat per les autoritats americanes.
Sobre aquesta qüestió cal remarcar que la recent llei andorrana (llei 8/2015) de resolucions bancàries aprovada de pressa i corrent per 26 dels 28 consellers generals, s’ha «descuidat» tota la secció de la Directiva relativa a les mesures precoces i s’ha deixat la condició que, abans d’arribar a la mesura extrema d’intervenir un banc per incompliment de la llei, s’han d’haver intentat aquestes mesures precoces pensades per evitar danys innecessaris a clients, empleats, accionistes i a tot el sector financer. És vergonyós que aquest disbarat legislatiu estigui en vigor.
Analitzem seguidament les NO-solucions del cas BPA.
–La resolució de BPA no pot ser la seva solució per una profunda contradicció. Efectivament, la llei requereix una condició imprescindible per reestructurar o resoldre un banc: que el banc sigui viable. Òbviament, si BPA fos una estructura dedicada al blanqueig, aleshores no seria una entitat viable i no podria ser objecte de resolució. La mesura a aplicar seria la retirada de la llicència i la liquidació. Per altre costat, si BPA no és una entitat dedicada al blanqueig i el problema es centre en quatre o vint-i-quatre casos puntuals, aleshores no es justifica la intervenció del banc, i les mesures a aplicar serien les descrites als articles 55 a 58 de la mencionada Directiva.
–La creació d’un banc pont com a eina de resolució de BPA no pot ser una solució atès que la creació d’un banc pont és una de les quatre eines de resolució pensada per a bancs amb problemes al seu actiu. La resolució és un mecanisme que correspon a una excepció a la normativa comunitària sobre competència i que permet –en una situació de crisi– que un govern injecti fons públics en una empresa privada per garantir la seva viabilitat. Una excepció justificada pel fet que la caiguda d’aquesta entitat podria comportar un risc per a la viabilitat del sistema financer del país. Però és una solució pensada per injectar capital o finançament públic al passiu del balanç d’un banc amb problemes amb el valor dels seus actius (hipoteques sense valor...). Govern pretén analitzar tots els comptes de BPA, i posar en el passiu d’un banc pot tots els comptes que no puguin justificar l’origen dels seus moviments dels darreres 5 anys. Però segons la llei andorrana, a l’actiu d’aquest banc pont haurà de posar actius per un importa igual al saldo dels comptes ‘sospitosos’. Òbviament cap titular legítim d’una hipoteca permetrà que se’l posi a l’actiu d’aquet banc dolent, ni cap corresponsal estranger permetrà que es posi el seu compte a nom de BPA en aquest banc pont. Un veritable desgavell.
La veritable solució per a BPA és que les nostres autoritats apliquin el contingut de l’esborrany de la nova Directiva 2015 sobre blanqueig. És a dir, deixar-se de caceres de bruixes entre els 30.000 clients, deixar-se de bancs ponts pensat per a entitats amb hipoteques sense valor i centrar-se en aplicar les mesures administratives i penals corresponents si han detectat casos greus de blanqueig de diners del narcotràfic o del crim organitzat; posar els saldos d’aquests comptes sota la tutela de les autoritats corresponents; i retornar el control del banc als seus administradors, directius honestos, accionistes, clients i treballadors. Fa riure –per no plorar– que Toni Martí garanteixi els saldos dels clients, els sous i els fons de pensions dels empleats de BPA. Unes garanties que atorga amb els diners d’un banc solvent anomenat BPA. El que el nostre cap de Govern hauria de fer és garantir davant de tot el món que BPA ha passat tots els exàmens de bones pràctiques antiblanqueig per part dels supervisors nacionals i experts internacionals; garantir que BPA no és una estructura dedicada a facilitar el blanqueig; i, conseqüentment, garantir al FinCEN i a tots els corresponsals estrangers la legítima operativa amb BPA.
La solució per a BPA és clara. Ho és ara i ho era fa un any. El per què no s’ha aplicat també esdevé vergonyosament clar.