Govern tòxic, Andorra intoxicada
La truita s’ha girat. La premsa indica que el 50% de la gent pensa que la culpa del fiasco BPA és del Govern d’Andorra mentre que aquell fatídic 10 de març –dia de la roda de premsa de Toni Martí anunciant la intervenció de BPA– tota la culpa era dels accionistes, administradors i gestors de BPA acusats –i sentenciats– d’haver creat «una estructura dedicada al blanqueig de diners provinents del narcotràfic i del crim organitzat» .
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que a BPA no hi havien actius tòxics atès que BPA no té un gran paquet d’hipoteques impagades sobre actius desvaloritzats ni res que s’hi assembli. Recordem per enèsima vegada que el balanç d’un banc ‘va al revés’ del balanç de la resta d’empreses i a l’actiu del banc trobem les hipoteques i els crèdits personals que el banc ha atorgat als clients (el banc té el dret a cobrar, per tant, és un actiu del banc).
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que no existeixen passius tòxics. Un passiu és una obligació del banc i no existeixen obligacions tòxiques. El compte d’un client és un passiu del banc atès que el banc ha de retornar al client els diners ingressats. Si resulta que el client és un blanquejador i els diners ingressats tenen un origen criminal, aquests diners poden ser confiscats per les autoritats de manera que el banc haurà de donar els diners a les autoritats en lloc de donar-los al client. Qui perd és el client, però el banc no te cap pèrdua comptable.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que l’estructura de BPA no era una estructura tòxica dedicada al blanqueig de diners. Un grup bancari amb centenars d’empleats, desenes de milers de clients, supervisat per la UifAnd, per l’INAF i amb auditories antiblanqueig fetes per entitats de primer nivell, no és una estructura tipus per dedicar-se al blanqueig de fons provinents del narcotràfic i del crim organitzat.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que la normativa comunitària sobre reestructuració i resolució bancària està pensada per injectar diners públics a bancs amb problemes d’actius tòxics. No és una normativa aplicable a casos de blanqueig, atès que és una normativa pensada per equilibrar problemes a l’actiu del banc i no per solucionar problemes de comptes amb hipotètics problemes de blanqueig.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sap que la normativa de resolució bancària permet les ajudes públiques sota condició que el banc tingui viabilitat.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que el GAFI (autoritat de referència antiblanqueig) estableix que si es detecten comptes utilitzats per blanquejar, les mesures a prendre són l’immediat bloqueig del compte, la seva investigació per les autoritats judicials i l’embargament dels saldos si es demostra el delicte. En cas que es detecti una entitat financera estructurada per blanquejar, aleshores el GAFI estableix que s’ha de retirar la seva llicència.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sap que la llei de resolucions bancàries –votada amb gran urgència per 26 dels 28 consellers– no és aplicable al cas BPA en l’hipotètic cas que fos una estructura pensada per blanquejar. Una legislació de resolucions bancàries mai, mai, s’aplicaria a un banc amb una estructura dissenyada per blanquejar, atès que la resolució bancària sols es pot aplicar si l’entitat resultant té viabilitat. Òbviament, ningú defensaria que un banc amb una estructura pensada per blanquejar fos sostenible.
Totes aquestes obvietats financeres eren conegudes, les vàrem posar per escrit des del primer dia i, com no podia ser d’una altra forma, el temps les ha confirmat.
La toxicitat no està als actius de BPA. La toxicitat no està als passius de BPA. La toxicitat no està a l’estructura de BPA. La toxicitat no està als empleats de BPA. La toxicitat no està als clients de BPA.
La toxicitat està en els nostres polítics que estableixen un full de ruta que converteix un problema puntual en un problema sistèmic. El problema no és exclusiu del Govern. La llei de resolucions va ser votada per 26 consellers.
La sessió de control del Consell General d’ahir va ser un passeig per al Govern davant d’una oposició sense informació i sense capacitat de control.
El problema d’Andorra és una classe política tòxica perquè te unes capacitats ètiques i tècniques per sota de les seves pretensions i, sobretot, per què no tenen capacitat per reconèixer els errors fets ni per corregir-los.
Mentrestant, les demandes judicials s’acumulen, la marca Andorra està per terra, les inversions no vénen i no se les espera (excepte les que van dirigides a quedar-se amb el mercat interior andorrà) i el ciutadà pateix mentre la classe política juga amb les paraules i insulta la intel·ligència del ciutadà.
Andorra necessita que el Govern sigui intervingut per qui te l’obligació de supervisió del Govern i que no és altre que el Consell General. Però ahir va quedar clar que el nostre Consell General tampoc està a l’alçada del problema. Per tant el futur d’Andorra està cantat: associació a la UE, pujada dels impostos especials, pujada de l’IGI, pujada de l’IRPF i de l’Impost de societats, lliure entrada de treballadors estrangers i esperar durant deu anys la sentència definitiva dels casos contra Govern, contra l’INAF i contra els seus membres que haurem de pagar tots plegats. És a dir, tornarem a ser pobres, però homologats.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que a BPA no hi havien actius tòxics atès que BPA no té un gran paquet d’hipoteques impagades sobre actius desvaloritzats ni res que s’hi assembli. Recordem per enèsima vegada que el balanç d’un banc ‘va al revés’ del balanç de la resta d’empreses i a l’actiu del banc trobem les hipoteques i els crèdits personals que el banc ha atorgat als clients (el banc té el dret a cobrar, per tant, és un actiu del banc).
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que no existeixen passius tòxics. Un passiu és una obligació del banc i no existeixen obligacions tòxiques. El compte d’un client és un passiu del banc atès que el banc ha de retornar al client els diners ingressats. Si resulta que el client és un blanquejador i els diners ingressats tenen un origen criminal, aquests diners poden ser confiscats per les autoritats de manera que el banc haurà de donar els diners a les autoritats en lloc de donar-los al client. Qui perd és el client, però el banc no te cap pèrdua comptable.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que l’estructura de BPA no era una estructura tòxica dedicada al blanqueig de diners. Un grup bancari amb centenars d’empleats, desenes de milers de clients, supervisat per la UifAnd, per l’INAF i amb auditories antiblanqueig fetes per entitats de primer nivell, no és una estructura tipus per dedicar-se al blanqueig de fons provinents del narcotràfic i del crim organitzat.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que la normativa comunitària sobre reestructuració i resolució bancària està pensada per injectar diners públics a bancs amb problemes d’actius tòxics. No és una normativa aplicable a casos de blanqueig, atès que és una normativa pensada per equilibrar problemes a l’actiu del banc i no per solucionar problemes de comptes amb hipotètics problemes de blanqueig.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sap que la normativa de resolució bancària permet les ajudes públiques sota condició que el banc tingui viabilitat.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sabia que el GAFI (autoritat de referència antiblanqueig) estableix que si es detecten comptes utilitzats per blanquejar, les mesures a prendre són l’immediat bloqueig del compte, la seva investigació per les autoritats judicials i l’embargament dels saldos si es demostra el delicte. En cas que es detecti una entitat financera estructurada per blanquejar, aleshores el GAFI estableix que s’ha de retirar la seva llicència.
Des del primer dia, qualsevol expert financer sap que la llei de resolucions bancàries –votada amb gran urgència per 26 dels 28 consellers– no és aplicable al cas BPA en l’hipotètic cas que fos una estructura pensada per blanquejar. Una legislació de resolucions bancàries mai, mai, s’aplicaria a un banc amb una estructura dissenyada per blanquejar, atès que la resolució bancària sols es pot aplicar si l’entitat resultant té viabilitat. Òbviament, ningú defensaria que un banc amb una estructura pensada per blanquejar fos sostenible.
Totes aquestes obvietats financeres eren conegudes, les vàrem posar per escrit des del primer dia i, com no podia ser d’una altra forma, el temps les ha confirmat.
La toxicitat no està als actius de BPA. La toxicitat no està als passius de BPA. La toxicitat no està a l’estructura de BPA. La toxicitat no està als empleats de BPA. La toxicitat no està als clients de BPA.
La toxicitat està en els nostres polítics que estableixen un full de ruta que converteix un problema puntual en un problema sistèmic. El problema no és exclusiu del Govern. La llei de resolucions va ser votada per 26 consellers.
La sessió de control del Consell General d’ahir va ser un passeig per al Govern davant d’una oposició sense informació i sense capacitat de control.
El problema d’Andorra és una classe política tòxica perquè te unes capacitats ètiques i tècniques per sota de les seves pretensions i, sobretot, per què no tenen capacitat per reconèixer els errors fets ni per corregir-los.
Mentrestant, les demandes judicials s’acumulen, la marca Andorra està per terra, les inversions no vénen i no se les espera (excepte les que van dirigides a quedar-se amb el mercat interior andorrà) i el ciutadà pateix mentre la classe política juga amb les paraules i insulta la intel·ligència del ciutadà.
Andorra necessita que el Govern sigui intervingut per qui te l’obligació de supervisió del Govern i que no és altre que el Consell General. Però ahir va quedar clar que el nostre Consell General tampoc està a l’alçada del problema. Per tant el futur d’Andorra està cantat: associació a la UE, pujada dels impostos especials, pujada de l’IGI, pujada de l’IRPF i de l’Impost de societats, lliure entrada de treballadors estrangers i esperar durant deu anys la sentència definitiva dels casos contra Govern, contra l’INAF i contra els seus membres que haurem de pagar tots plegats. És a dir, tornarem a ser pobres, però homologats.