Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

«Imaginem que cada parròquia crea la seva Àrea Residencial Estratègica (ARE) on hi ha habitatges (unitats de vida) envoltats, sempre que sigui possible, de natura i unes mínimes infraestructures complementàries que dignifiquessin i aportessin valor diferencial».

Com ja vèiem a l’article anterior, l’actualitat de país se centra en gran manera en la tramitació parlamentària del projecte de Llei Òmnibus i en les opinions, bàsicament en contra, dels diferents col·lectius vinculats al món immobiliari i recentment també a l’empresarial. La CEA fa poc ha emès un comunicat on planteja una reforma substancial del text legal a debat, i entre altres propostes, se centra en rebutjar de ple la cessió de drets d’ús de pisos buits, demana un tractament diferit en el temps de les restriccions en matèria d’allotjament turístic i proposa eliminar les restriccions a la inversió exterior en aquelles parròquies que hagin ja fet els estudis de càrrega i hagin fixat quotes anuals d’autorització de metres quadrats construïbles. La veritat és que sembla un posicionament molt estudiat i que probablement una part de la població el subscriuria. De fet, el tema pisos buits i les mesures per gravar-los amb una taxa més elevada ha donat un resultat gairebé bé nul fins a dia d’avui, la qual cosa fa pensar que probablement són altres les mesures que estimularien la sortida d’aquests pisos al mercat. Ja les hem explicat, però només cal inspirar-se en com s’ha fet recentment a Argentina.

Però en l’article anterior tractàvem de dibuixar un nou escenari per l’accés a l’habitatge i ens vàrem quedar a mitges.  El punt de partida va ser posar en valor l’Institut Nacional de l’Habitatge i així,  li demanàvem que fes un estudi que ens permetés saber quina era la necessitat real d’habitatge al país i, en particular, quants contractes prorrogats tenien venciment el 2027 i de quina tipologia d’habitatges (ubicació i superfície) es tractava. També demanàvem que el mateix estudi identifiqués la necessitat addicional que hi ha d’habitatge per a gent jove que es vol emancipar o de gent que es jubila i que no tindrà accés a un habitatge al nivell de la seva pensió. I finalment, aquest estudi hauria d’identificar les necessitats reals per parròquies i la projecció que de tals necessitats han fet els diferents comuns, i és clar, amb totes aquestes dades, s’hauria d’analitzar l’impacte que les mesures Òmnibus i complements podrien tenir sobre la societat i l’economia del país.

Amb l’estudi a la mà, l’Institut de referència ho tindria relativament fàcil per saber si de Sant Julià al Pas de la Casa convé construir 1.000, 2.000 o 3.000 nous habitatges, i quants d’aquests a cada parròquia i de quina tipologia. Estudiat això passaríem a l’acció en forma d’estratègia. En essència, ens podem centrar en dos models tipus: habitatge de 50-60 m2 i d’1 o 2 habitacions i habitatge de 80-90 m2 de 2 o 3 habitacions.

Imaginem que cada parròquia crea la seva Àrea Residencial Estratègica (ARE), on hi ha habitatges (unitats de vida) envoltats, sempre que sigui possible, de natura i unes mínimes infraestructures complementàries que dignifiquessin i aportessin valor diferencial  (hort, gimnàs, zones polivalents o comerços de proximitat i altres serveis), i que es desenvolupen com a fruit de la col·laboració publicoprivada, amb terreny a cost zero i les més modernes tècniques de construcció ràpida, eficient, sostenible i amb un cost molt inferior al convencional. Avui ja s’està construint al país amb aquesta nova tecnologia i n’hi ha exemples diversos perfectament aplicables al cas que ens ocupa. Doncs si, encara que sembli impossible, amb aquest model podem aconseguir l’objectiu final: lloguer a 600 i 800 euros, respectivament, per a les tipologies apuntades.

Finalment, no estaria de més, com ja he destacat diversos cops, beure de l’experiència dels nostres veïns i importar el model cooperatiu: terreny a cost zero; cost de construcció finançat per un banc del país concertat amb Govern i restitució del cost financer amb els lloguers que uns i altres pagarien, segons la mida de l’habitatge; amb un contracte a 50 anys a favor dels cooperativistes; ingressos que un cop cobert el cost de la construcció (25 anys per exemple), la resta d’anys revertiria en Govern o el Comú propietari del terreny, que alhora usarien dins ingressos per continuar fent front a nous reptes en l’àmbit de l’habitatge i altres usos socials.
I com ja he dit en algun mitjà de comunicació, si això no s’ha activat fins el moment és per la complexa idiosincràsia d’un país, encara excessivament conservador i malgrat la petita dimensió, totalment fragmentat per la discòrdia entre Govern i els diferents comuns.

Altrament, observem un fenomen curiós que està sorprenent i acabant d’aportar confusió a l’actual debat Òmnibus de l’habitatge. Hem sabut aquests dies que de les 354 peticions per optar a un pis públic, el 55% han estat rebutjades per no complir amb les condicions exigides per Govern, fos perquè l’optant disposava d’ingressos superiors al 30% del preu del lloguer o perquè no arribava al salari mínim. Per tant, no podia fer front ni al lloguer a preu assequible, en quin cas, l’ajut havia de venir per una altra via. Realment, que compleixin, a hores d’ara 52 casos i n’hi ha 73 en via d’estudi. Què vol dir això? Més enllà d’altres consideracions que deixo a la imaginació de cadascú, queda clar que molta menys gent de l’esperada s’està postulant per tenir accés a un habitatge a preu assequible. Per acabar-ho de corroborar veiem com pels pisos buits del Pas de la Casa només hi ha hagut dos aspirants de moment. La conclusió és que, de moment,  lluny de casa no hi vol anar a viure ningú. Estem així de ben acostumats. 

Realment, però qualsevol conclusió ara seria prematura, doncs per començar la ciutadania està desconcertada, ja que, per una banda, només escolten gent i organitzacions criticant-ho tot a tort i a dret sigui al Govern, malgrat posar habitatge a preu assequible al mercat, com a l’Òmnibus que es considera que no ofereix mesures prou contundents per posar habitatge a preu assequible al mercat. Probablement, el confort de les pròrrogues fins al 2027 crea un fals sentiment de manca de necessitat, sol passar quan el dia a dia se’t menja i no tens temps de reflexionar. Però la realitat del 2027 serà una altra i molt evident, i convé prendre mesures urgents encaminades a primer estudiar, després planificar i finalment construir i adjudicar habitatges als milers de ciutadans que en no gaire temps s’adonaran que la realitat és més crua de la que han tingut temps d’analitzar!