Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Ara fa uns dies, un grup d’associacions empresarials vinculades al sector immobiliari i de la construcció, alertades per l’inici de la tramitació parlamentària del Projecte de Llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, o ‘Llei Omnibus’, varen fer un comunicat que, entre altres aspectes crítics,  posava en evidència que dit projecte de llei vulnerava el dret d’empresa, davant la possibilitat que determinats negocis es veiessin obligats a tancar al desaparèixer l’objecte principal de la seva activitat. podria ser el cas dels habitatges turístics, els quals es preveu que en determinats supòsits perdin les seves llicències, i que malgrat que la finalitat de la mesura era la d’incorporar al mercat entre 500 i 600 habitatges, a la pràctica, tal mesura i la resta que es pretenien implantar, el que portaria seria a la destrucció de llocs de treball i a la reducció d’oferta d’habitatge al mercat. Altrament, dit comunicat posava també en evidència que la majoria de mesures proposades per augmentar l’oferta d’habitatge no eren el resultat d’un estudi exhaustiu i mesurat, i que contràriament el que calia era crear un escenari de confiança als inversors i promotors, als quals s’havia de motivar i incentivar perquè promoguessin habitatge de lloguer a preu assequible, com el mercat i la ciutadania demandava.

Amb independència de l’alarmista opinió que l’Òmnibus posava en perill a més de 4.000 famílies treballadores vinculades als sectors immobiliari i de la construcció, que potser és un xic exagerada, en essència el que és cert és que dit projecte de llei desestabilitza més que estabilitza el mercat i l’economia del país. I és que de fet, hi ha altres alternatives més eficaces i menys sagnants per a tots aquells que, segons els nostres governants, s’han de «sacrificar» per l’interès general. Interès que deixa justament de ser «general» si perjudica a una part no pas petita de la ciutadania.

És clar, el que s’ha venut a la població és que tot és culpa de ‘l’especulació immobiliària’ i que aquest ‘enemic’ és tan gran que no n’hi ha prou amb les mesures que preveu el projecte de llei, sinó que les esmenes que s’hi estan presentant encara demonitzen més la inversió exterior i el principal efecte que, segons alguns, produeix en la qüestió del habitatge, que és l’especulació.

Primera consideració a fer: qui especula realment? Els inversors exteriors i ara els residents de menys de tres anys d’antiguitat? O potser també els nacionals, residents permanents o els que portin més de tres anys al país? Perquè per a aquests darrers no sembla que les mesures restrictives els puguin afectar més enllà del increment de tipus fiscals en plusvàlues immobiliàries. Altra cosa és que el rerefons sigui aquella vella reflexió que deia que «Andorra pels andorrans». I «pels residents de més de tres anys», afegeixo.

Segona consideració, aquesta històrica: la crisi mundial del 2007 va tenir un fort impacte també a Andorra i es va ajuntar amb la crisi del model econòmic de país que ja havia començat a principis dels 2000. A nivell de turisme, cal recordar que per aquells anys veníem d’haver assolit la xifra rècord de 12 milions de turistes i que al 2009 ja havien baixat fins a 7 milions. Però és que a nivell de població, la gairebé paralització de la construcció va fer que cap el 2009-2011 el nombre de residents baixés un 10%; és a dir, 8.000 persones menys. Conseqüència: un munt de pisos buits per tot al país, també al centre, els quals es van anar llogant en condicions molt econòmiques. De fet, molts d’aquests pisos avui estan ocupats per les mateixes famílies, encara en unes condicions molt més favorables que les que s’han imposat al mercat amb el pas dels anys.

Justament, i davant d’aquesta situació extrema, el Govern va optar per liberalitzar la inversió exterior al 2012, amb l’esperança que l’arribada d’inversió forana permetés liberalitzar la nostra economia i aconseguir així la seva recuperació. Al principi, tot cal dir-ho, des de fora no se’ns prenien massa seriosament, i no acabava d’arribar tot allò que esperàvem. Privats i el sector públic es van esforçar i molt per atreure nous sectors, encara que no fou fins 2019-2020 quan realment començà a tenir èxit amb les accions iniciades per Andorra Business i l’arribada de talent digital i tecnològic, encara que no pas grups de gran valor afegit. La pandèmia, però canvià el món i també la percepció d’Andorra, que des d’aleshores, reforçada pel creixent respecte internacional i pel canvi de preferències en l’estil de vida, s’ha convertit en una jurisdicció realment atractiva. I ha estat justament aquest atractiu el que avui sembla ser el nostre principal enemic i del qual ens hem de protegir amb òmnibus normals i òmnibus empitjorades, i amb esmenes demagògiques. Dic demagògiques perquè frenar la inversió exterior és anar en contra del que faria qualsevol país per consolidar la seva economia i pensar que no necessitem a ningú de fora, que per «especular» ja hom fem nosaltres des de casa. 

Però, i el problema real? Molt bé, aconseguim la cessió d’ús o directament expropiem i reformem a costes del propietari, o aconseguim un pis que abans era allotjament turístic. Es un pis al centre d’Andorra la Vella, de 150 m2, àtic, amb vistes i terrassa, quatre habitacions, i que al mercat avui tindria un preu de lloguer de 2.500 euros. Doncs bé, ja el tenim, ara el posem al mercat de lloguer a quin ‘preu assequible’? A 800 euros i per cinc anys? Em sembla que no. No crec que el propietari estigui disposat a posar-lo a preu del 2011. Crec fins i tot que seria injust i desproporcionat. 

Podria posar una diversitat d’exemples que convertirien al Òmnibus en un text esperpèntic i és clar, el seu fracàs comporta noves pròrrogues al 2027. Per tant, la cosa es posa greu i no hi ha massa temps per reaccionar.

Però hi ha solucions i una estratègia a seguir. Comencem per l’Institut Nacional de l’Habitatge, al qual cal dotar de funcions i instruccions per fer front d’una forma pràctica al problema de la creació d’habitatge a preu assequible. Primer cal que faci un estudi rigorós consistent en saber quina és la necessitat real d’habitatge al país. Sabem quants contractes prorrogats tenen venciment el 2027 i quina tipologia d’habitatges (ubicació i superfície)? Sabem la necessitat addicional que hi ha d’habitatge per a gent jove que es vol emancipar o gent que es jubila i que no tindrà accés a un habitatge al nivell de la seva pensió? Sabem les necessitats reals per parròquies i la projecció que de tals necessitats han fet els diferents Comuns? Un cop estudiat, hem analitzat l’impacte que les mesures Òmnibus i complements poden tenir sobre la societat i l’economia del país? Doncs fem aquest estudi.