Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Recentment, l'ACODA, en veu del seu president, anunciava l'arribada d'una nova crisi de la construcció en un termini màxim de dos anys a conseqüència de la crisi dels països veïns, Espanya i França. Semblaria haver començat i que aviat es començarà a notar a Andorra, i, alhora, ho vinculava amb els efectes potencialment agreujants de la futura llei Òmnibus i les moratòries urbanístiques.

De fet, és totalment cert que la construcció a Espanya i França, i també a part d'Europa, s'ha estancat i fins i tot baixat a partir de l'any 2023, i no sembla que la tendència canviï en el que portem del 2024. Fet que, en conseqüència, també afecta la venda d'habitatges, la qual darrerament està baixant en percentatges de dos dígits. És clar, per una banda, s'havia de combatre la inflació i el mecanisme habitual és la pujada del tipus d'interès. Doncs bé, el fort ascens dels tipus, quatre punts percentuals en un any, ha fet que sigui molt més difícil accedir al crèdit bancari per l'elevat cost que suposa. A França, per exemple, la capacitat de compra del ciutadà mitjà ha baixat un 25%. Com no ha d'afectar al mercat immobiliari? Aquest augment de cost, òbviament, també desincentiva al promotor immobiliari que treballa a crèdit.

Addicionalment, a Espanya es produeix un fenomen similar al d'Andorra, consistent en el fet que es construeix molt menys habitatge del que la població necessita. De fet, Espanya és el país d'Europa que menys construeix en proporció a la necessitat de la seva població. Aquí sí que ens hem encomanat del mal del veí!

Tradicionalment, i en això dono la raó a l'ACODA, el més previsible és que la crisi dels veïns arribi dos anys més tard al nostre país! Tenim els exemples llunyans de les crisis del 1992 o del 2007, però pel coneixement que tinc dels canvis que ha experimentat Andorra en els darrers anys, m'atreviria a dir que aquest cop es podria desmarcar dels efectes de la crisi als països veïns. Si no fos perquè ens encaparrem a provocar nosaltres mateixos la crisi, quan potser hi hauria altres solucions molts més adients al model de país que avui som i al potencial que tenim, encara que no en siguem del tot conscients d'aquest.

Generalitzar en matèries com la construcció o l'habitatge genera dades estadístiques, però de vegades cal entrar al detall de com des de les dades més generals es pot arribar al desdoblament de realitats oposades o dispars. I justament el meu objectiu en aquest article és reflexionar sobre com afrontar les diferents realitats i fer-les compatibles amb l'esdevenir del país, sense perjudicar a uns per afavorir els altres.

Que Andorra tenia un problema de manca d'habitatge a preu assequible ho sabíem des de feia anys, tants o més que els que portem aplicant pròrrogues a la durada dels contractes de lloguer, de moment fins al 2027.

Que a Andorra, en els darrers 12 anys d'obertura econòmica, hi ha hagut un desenvolupament urbanístic que ha impulsat més projectes d'alt standing que habitatges a preu assumible, entre altres raons per la demanda creixent dels nous residents i inversors qualificats amb alt poder adquisitiu, és una realitat incontestable.

Que en el mateix període dels darrers 12 anys no hi ha hagut l'impuls de cap iniciativa estratègica conduent a resoldre el problema de la manca d'habitatge a un preu assumible per la gran majoria de la població del país, també és una evidència.

Que cal no confondre el negoci de la promoció immobiliària amb el de la construcció i que l'elecció del model d'habitatge que es promovia derivava de la nova demanda del mercat i de l'impuls de projectes de les promotores del país, també queda clar. I, per tant, res té a veure l'ACODA i els seus membres amb les tendències del model de negoci immobiliari al país, la qual cosa els situa en una posició d'evident vulnerabilitat.

Per tant, el que realment ha mancat és l'impuls per part dels successius Governs i de la iniciativa privada, d'una estratègia clara de solució a la manca d'habitatge a preu assequible, és perfectament compatible el desenvolupament d'iniciatives immobiliàries privades encaminades a un client potencial de mitjà o alt poder adquisitiu, amb el desenvolupament d'iniciatives publicoprivades encaminades justament a resoldre el problema d'accés a l'habitatge d'aquells als que els hi és més complicat, al no disposar d'un poder adquisitiu suficient.

I ara, que la crisi internacional ja s'olora, ens arriba 'la gran solució', una llei Òmnibus en la qual no acaben de creure ni els seus propis impulsors, doncs de fet ja s'anuncien més pròrrogues de contractes de lloguer del 2027 en endavant, preveient el més que probable fracàs de la mateixa en l'objectiu de posar diversos milers d'habitatges de lloguer al mercat en tres anys, entre altres mesures.

S'equivoca l'oposició pensant que els remeis que promou l'Òmnibus resoldran el problema de l'habitatge sense més, i s'equivoca el Govern tractant d'agradar i neutralitzar l'oposició promovent una inversemblant reforma en la qual ni tan sols acaba de creure-hi del tot. De fet, pel clima de crispació i desconcert que es viu al carrer, m'atreviria a dir que ningú creu de veritat en què el país se'n surti amb la 'la solució Òmnibus'.

Com a contraposició als més que probables efectes negatius de l'esmentada solució, val a dir que l'economia productiva del país no es pot aturar, perjudicant diferents sectors econòmics del país, com per exemple el de la construcció, que representa el 20% del PIB i el 13 % de la massa salarial, per beneficiar no se sap encara molt bé a qui, doncs ningú s'ha entretingut a fer estudis rigorosos sobre la necessitat real d'habitatge a preu assequible que té el país. Això no vol dir que el problema no sigui real, que ho és i molt!

El sentit comú diu que impulsar un model econòmic de 'país Prèmium', que potencií l'atracció de talent, d'inversió exterior qualificada i un turisme de major qualitat, que impulsi noves i innovadores infraestructures i models de negoci, que contribueixi a augmentar el poder adquisitiu de la gran majoria de la nostra població, no és incompatible amb resoldre el problema de l'accés a l'habitatge dels que més ho necessiten, amb una planificació estratègica publicoprivada que, abastant tot el territori andorrà, desenvolupi un projecte de país a escala urbanística que ens porti a un equilibri social basat en la redistribució de població, serveis i infraestructures i millori, encara més, la qualitat de vida dels nostres ciutadans presents i futurs.

De fet, siguem clars, perquè no podem ser de veritat un 'país Prèmium' on una immensa majoria de la població té el poder adquisitiu suficient per a poder participar amb garanties d'aquesta nova estratègia nacional de solució de l'accés a l'habitatge i gaudir dels millors serveis i infraestructures, i que d'aquest estat de benestar en derivi un retrobat sentiment de pertinença que ens faci sentir orgullosos de pertànyer a aquest país i que ens permeti oblidar per sempre aquests tristos moments d'indefinició, de manca de visió de futur, d'inexistència de lideratge?

I que no es confonguin les meves paraules amb una crítica al Govern actual o als anteriors, doncs al final qui ens governa no és més que un reflex de la societat que els ha escollit. La indefinició, la manca de visió de futur o la inexistència de lideratge neix de cadascun de nosaltres, també dels privats, en som els primers responsables. És molt fàcil culpar als polítics i als governants, però i nosaltres, no tenim iniciativa? No tenim cap força com a ciutadans? Quan descobrim que si, veurem que la solució parteix de cadascun de nosaltres i que una composició creixent de voluntats pot fer molt per construir les més sòlides solucions pel futur d'un país que pot arribar a ser Prèmium per a tots, si així ens ho plantegem!