Pere Augé Advocat i impulsor de la Marca Andorra

Fa un temps parlàvem dels potencials efectes de la nova normativa en matèria d’inversió exterior (Llei 3/2024 d’1 de febrer) i de les noves «barreres burocràtiques dissuasives» (Observatori Marca Andorra XXVII), i avui, 10 capítols més tard i amb l’experiència dels primers mesos de funcionament, podem confirmar que l’efecte «dissuasiu» ha anat molt més enllà, i no precisament per la nova reforma legislativa aprovada pel Govern i anunciada també solemnement en roda de premsa el passat 29 de juliol, que ja en desplegarà d’altres d’efectes, sinó perquè realment l’alentiment progressiu dels tràmits en matèria mercantil i d’inversió exterior ha arribat a límits de difícil compressió si no hi ha quelcom més que no se’ns ha explicat.

És cert que s’havien de combatre els efectes de la inversió exterior sobre la qüestió de l’habitatge, i que probablement, no havíem creat els mecanismes per atreure inversió exterior qualificada, fet que havia provocat l’arribada d’una inversió exterior massiva, sense filtre i, per tant, en part no qualificada, amb excepcions, però, ja que n’hi havia de prou interessant perquè Andorra pogués començar a ser coneguda com un nou hub de desenvolupament de l’emprenedoria en l’àmbit de les noves tecnologies, molt incipient però amb perspectiva de futur.

Contràriament, ens toca viure moments de confusió i desconcert, perquè sembla que d’alguna forma el Govern ha fet un perillós cop de timó per tal de complaure i neutralitzar a una oposició que sembla tenir un preocupant suport popular pel tema de l’habitatge, i perquè aquest populisme és contraproduent pel futur referèndum sobre l’Acord d’associació amb la UE. Això no obstant, cal dir que la qüestió europea res té a veure amb la problemàtica de la societat actual, centrada en l’habitatge i la manca de poder adquisitiu, encara que es faci servir com excusa per a criticar l’acció de Govern i qüestionar també el principal objectiu de l’Executiu que no és altre que assolir un «Sí». Són temes diferents, com les opinions més neutrals s’afanyen a difondre i cal estar atents a totes les mesures que es prenen, especialment per evitar que es causi un perjudici irreparable a l’economia del país en forma d’obstaculització creixent a l’arribada d’inversió exterior, també la qualificada, o simplement per la burocratització forçada dels processos administratius conduents a la creació de noves activitats al país.

De fet, fa setmanes que se sent parlar de tràmits que s’eternitzen i que afecten diferents sectors, com ara els de la construcció, la promoció, la intermediació immobiliària o als mateixos notaris, que estan aturats esperant que arribin les autoritzacions d’inversió exterior per a poder signar operacions acordades ja fa molt de temps, als que s’hi afegeixen els sectors vinculats a l’assessorament, que són centenars de petits empresaris i treballadors, i que pateixen el que no està escrit per culminar i tancar sol·licituds d’inversió exterior, constitucions d’empreses, autoritzacions de comerç i altes a Immigració i a la CASS. Fins i tot, hem arribat a un punt en què a tots aquests sectors s’endevina l’inici d’una crisi que pot acabar en tancaments d’empreses, acomiadaments i, per tant, en un retrocés de l’economia del país, per més bé que sembli que va.

Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però l’habilitat d’un bon governant exigeix aplicar les mesures més adients per ajudar a l’equilibri social i no pas aquelles que perjudiquin irreparablement uns per tractar d’ajudar als altres, i més quan per aquests altres hi ha mesures molt més efectives que les que s’estan aplicant actualment.

Tornant a la burocràcia actual, val a dir que avui intentar tramitar una inversió exterior és un «viacrucis» inacceptable. Dos mesos, que amb la cada cop més freqüent sol·licitud de pròrrogues es converteixen en tres mesos. Però és que abans hi ha denominacions socials que la seva tramitació, que és prèvia a la sol·licitud d’inversió exterior, pot trigar un mes a obtenir-se. A aquest «instrument dilatori legal» hi podem afegir una gran varietat de «desgraciades» circumstàncies com ara la disminució del personal adscrit, la manca de personal suficient per atendre qualsevol tràmit o personal que està de baixa, de vacances, i sense substitució. Tot plegat comporta processos que com a mínim poden durar entre 5 i 6 mesos quan abans duraven menys de la meitat, i compte que no sorgeixin complicacions, que aleshores encara es pot fer més llarg.

Amb tot plegat sembla clar que el missatge que estem transmetent a l’»inversor exterior» és el d’un país tensat i confós que sense haver reparat en les conseqüències, fa una precipitada marxa enrere respecte a la inversió exterior, posant-ho prou difícil perquè es decideixi per altres jurisdiccions abans que la nostra, com ara Emirats Àrabs Units on a més de pagar menys impostos, culminen tot el procés, societat, comerç, compte bancari i residència, en 14 dies, i a més amb les màximes garanties i tot el respecte internacional.

I respecte a la nova llei Òmnibus quina base ja coneixíem, més enllà de generar dubtes més que raonables sobre la constitucionalitat d’alguns dels seus preceptes o de contradir el dret d’establiment europeu teòricament emparat per un Acord d’associació pendent de referèndum, crec sincerament que se n’extreuen conclusions il·lusòriament optimistes i allunyades de la realitat.

El problema de l’habitatge no es resol frenant la inversió exterior, ja que amb aquesta actitud el que passarà és que tot l’esforç que hem fet entre el 2011 i el 2024, quedarà en no res i al final ningú acabarà tenint interès en el nostre país, per més Acord d’associació que tinguem, si és que l’arribem a tenir. El problema de l’habitatge es resol potenciant una estratègia global de país, identificant terrenys públics i fent aliances amb el sector privat, en forma de cooperatives d’habitatge per exemple, i tantes altres, i posant al mercat en tres o quatre anys 3.000 habitatges nous. I per això no fan falta diners, fa falta coratge polític i voluntat real de resoldre el problema.

En conclusió, doncs, més enllà d’una legislació que haurem d’assimilar per més contraproduent que pugui arribar per a l’economia del país, considero que és una errada estratègica de primer ordre tota la burocràcia sobrevinguda i forçada que retarda temeràriament tots els expedients d’inversió exterior i tot el seguit de deficiències que, volgudes o no volgudes fan gairebé impossible acabar de forma completa i satisfactòria uns expedients que arriben a perllongar-se més de sis mesos en molts casos. Al final, tots estem d’acord que el que cal és que l’actitud de l’Administració canviï i no s’obstaculitzin ni es retardin els tràmits, i sobretot, que es doti dels mitjans suficients i adequats als departaments corresponents, i amb urgència, perquè està en perill l’economia del país i d’una part important de la seva ciutadania.